El tren de la vida

EL TREN DE LA VIDA, explicació:

La vida és un camí apassionant, anem endavant i hem de pensar a on i amb qui fem el viatge, i què portem d’equipatge.
El tren va ple de gent que embarca i desembarca, hi ha accidents, sorpreses agradables en algunes estacions i tristeses profundes en altres. Els pares són els que han d’acompanyar els fills especialment en aquesta primera etapa, perquè no es perdin en el camí. Ells baixaran en alguna estació deixant-los orfes, és a dir sense la seva estimació ni la seva irreemplaçable companyia. Però abans han d’ensenyar-los-hi aquesta lliçó:
Així com en la vida natural hi ha unes etapes: naixement, alimentació, enfortiment, decisió -equivocació, servei, malaltia… A la vida de la gràcia també hi ha un món meravellós…
Amb l’arribada dels germans, amics i amors, descobrim que Jesús ens acompanya sempre, i vol ser el nostre Amic. Naixem i feta l’opció de caminar amb Jesús, rebem el baptisme, ens alimentem… i podem agafar forces a l’Eucaristia… Ens enfortim i rebem la confirmació, decidim i ens equivoquem i rebem la penitència…
Descobrim la nostra vocació i també aquells ministeris per la vida dels altres: el camí del matrimoni, o el ministeri sacerdotal, dins de la crida a l’amor que Déu ens fa.
També si emmalaltim rebem la unció dels malalts… aquests sagraments ens donen forces per anar endavant.
Els sagraments acompanyen els fills a llarg de la vida, especialment els que es poden rebre habitualment: la penitència i l’eucaristia.
Quan els pares no hi siguin, i deixin el seient buit, els fills sabran que només és un “fins després”.
Tant se val; el viatge es fa d’aquesta manera: ple de desafiaments, somnis, fantasies, esperes i comiats...
Per tant és millor que fem aquest viatge de la millor manera possible, que tinguem els millors mitjans per anar endavant. Tractem d’anar buscant pels fills, per cada un, el millor que podem, i treure del seu interior el millor d’ells.
Recordem sempre que en, algun moment del trajecte, ells podran titubar i probablement necessitarem entendre’ls… (els pot ajudar l’acompanyament espiritual). Ja que nosaltres també titubarem moltes vegades i hi haurà algú que ens comprendrà (i ens pot ajudar obrir el cor a altres que ens aconsellin).
El gran misteri, a la fi, és que no sabrem mai en quina estació baixarem i molt menys on baixaran els nostres companys, ni tan sols aquell que ara seu al seient del costat.
Em pregunto si, quan baixi del tren, sentiré nostàlgia... Crec que sí. Separar-me d’alguns amics que he fet en el viatge serà dolorós. Deixar que els meus fills segueixin la vida sols, serà molt trist. Però m’aferro a l’esperança que algun moment arribaré a l’estació principal i tindré la gran emoció de veure’ls arribar amb un equipatge que no tenien quan van embarcar. Seré feliç pensant que vaig col·laborar que el seu equipatge creixés i es fes valuós.
Amic meu, fem que la nostra estada en aquest tren sigui tranquil·la, que hagi valgut la pena. Fem esforços a fi que, quan arribi el moment de desembarcar, el nostre seient buit deixi enyorança i records bonics als que continuïn viatjant.
El viatge acaba en la glòria, a l’encontre amb Déu, i és Jesús en que ens ensenya el camí. Les coses humanes amb Ell queden transformades en divines.
A tu, que ets part del meu tren, et desitjo un... feliç viatge!