Dolor i creixement interior      

Autor: Llucià Pou i Sabaté

 

Quan patim, absolutitzem un aspecte de la vida: el dolor, aquesta realitat distorsionant que indica un mal, uns límits... Sempre que podem ens l'estalviem. Si no, seríem masoquistes. Però davant el dolor inevitable, és interessant descobrir un sentit positiu, prendre distància del moment en el qual l'única cosa que es pot és patir o com-patir, i entrar en la visió de conjunt que compon el quadre de la creació i de la història: veiem que els que han superat les dificultats han sobreviscut i progressat. Així, els que van lluitar en el Nil davant l'aigua i es van esforçar a dessecar pantans van poder créixer i crear una civilització impressionant; per contra, els que davant un procés de desertització van anar a buscar aigua a altres llocs més habitables es van quedar en la seva rudimentària manera de viure, aquests altres pobles no han viscut gairebé cap progrés. L'adaptació excessiva a l'ambient impedeix el desenvolupament i comporta el perill de sucumbir davant un canvi brusc d'aquest. De la mateixa forma, eliminar tota dificultat a nivell personal comporta estancar-se en una immaduresa, no estar preparat per a la lluita per la vida.
Unamuno veu en aquesta lluita que causa dolor "la substància de la vida i l'arrel de la personalitat, només sofrint s'és persona… el dolor és el camí de la consciència i és per ell com els éssers vius arriben a tenir consciència de sí. Tenir consciència de sí mateix, tenir personalitat, és saber i sentir-se distint dels altres éssers: a sentir aquesta distinció s'arriba pel xoc; pel dolor més o menys gran, per la sensació del propi límit. La consciència de sí mateix no és sinó la consciència de la pròpia limitació". Un dels casos més paradigmàtics el veiem en el personatge de Tolstoi a "Guerra i pau": Pierre Besochov. Els seus canvis interns són sorprenents: "abans era tingut per un home bo, però no feliç. Un es mantenia, inconscientment, a una certa distància d'ell. No obstant això, ara emanava de la seva boca un somriure ple de l'alegria de viure. En els seus ulls havia compenetració amb el proïsme i s'insinuava la pregunta: esteu també tan contents com jo? Era agradable comunicar-se amb ell. Abans era molt xerraire i podia entusiasmar-se al llarg d'una conversa. Llavors no atenia a les raons dels altres. Ara, en canvi, es deixa arrossegar rares vegades per la discussió i podia de tal manera escoltar als altres que un li obria els secrets més recòndits… abans, la princesa (Catarina Semjonovna) creia que la seva mirada contenia indiferència i burla, i, com solia fer amb altres, li havia declarat aviat la seva hostilitat, que era una de les seves múltiples qualitats. Ara, per contra, sentia que ell havia penetrat en el profund de la seva ànima, i li descobria, al principi amb desconfiança, després amb agraïment, el costat bo i ocult del seu caràcter". I no van ser els anys ni aprenentatges, sinó els pesars de la guerra, i les inclemències de la captivitat, els que van exercir tan notable influència. En aquest sentit aquest popular "no hay mal que por bien no venga" ens suggereix que tot creixement, també tota creativitat artística o de qualsevol altre tipus, passa pel silenci i el dolor.
Li van preguntar: "anys perduts?", a Alexander Solzhenitsin (recentment mort) per la seva captivitat, i va respondre: "no, en realitat no perduts… Potser aquells anys van ser necessaris… el dolor és essencial per al nostre progrés espiritual i per al nostre perfeccionament interior. El sofriment ve repartit a la humanitat i a cada home, en una quantitat suficient, perquè l'home pugui treure utilitat d'ell, si ho sap usar en el seu creixement interior". Però "la capacitat de sofrir no és immediatament assequible, sinó que ha de ser conquistada amb esforç d'autocreació. Aquí s'imposa la tasca de forjar la pròpia personalitat i és l'actitud el ressort que regeix a la persona" (J. Vilar).

Llucià Pou i Sabaté