Irena Sendler, mare dels nens de l’holocaust      

Autor: Llucià Pou i Sabaté

 

Qui va ser l'heroïna que va salvar a 2.500 nens? Filla d'un metge que va morir quan ella tenia 7 anys, però del que recorda aquestes paraules: "Encara que no sàpigues nedar, si veus a algú ofegant-se, llança't a salvarlo". I ella es va llançar. 450.000 jueus van ser tancats al gueto de Varsòvia,  per a després ser enviats als camps d'extermini. El gueto ja era la tomba per a mils i milers de persones, que morien diàriament per inanició o malalties. Irena va decidir actuar com a treballadora social: treure almenys als nens més petits perquè tinguessin l'oportunitat de sobreviure. Va ser així com va començar a evacuar-los de totes les formes imaginables: en ambulàncies com contagiosos…, en taüts, caixes d'eines, a través d'una església amb dos accessos, un al gueto i un altre secret a l'exterior (els nens entraven  com a jueus i sortien a l'altre costat amb nova identitat). Al final, la van interrogar… Va suportar la tortura i es va negar a trair col·laboradors i els nens ocults i les seves identitats. Sentenciada a mort, mentre esperava l'execució, un soldat alemany se la va emportar per a un "interrogatori addicional". En sortir, li va cridar en polonès "corre!". L'endemà va trobar el seu nom en la llista dels polonesos executats. La resistència havien subornant els soldats, i va continuar treballant amb una identitat falsa. El 1965 una organització jueva li va atorgar el títol de Justa entre les Nacions i l'any 2007 era candidata per al Premi Nobel per a la Pau: «No vaig fer tot el que vaig poder, podria haver fet més, molt més i haver salvat així a més nens», diu en la seva senzillesa, i recorda els moments durs en separar els fills dels seus pares: «ella també era mare i sentia aquest dolor tan profund com si fos seu, de fet encara ho sent i pateix amb aquests records», afirma Anna, una de les seves 2 filles.
Però, per què ho feia? «Li ho he preguntat centenars de vegades. Ella simplement ho feia perquè té un cor immens, no hi ha res més», explica la seva biògrafa Anna Mieszkwoska. Elaborava documents falsos i lloc per als nens, ajudada de monestirs i convents. Escrivia també les vertaderes identitats dels petits, i després va enterrar les notes en flascons al jardí del seu veí fins que els nazis van marxar. Quan el 1999 uns estudiants de Kansas van fer un estudi es van topar amb la meravellosa història d'una autèntica heroïna pràcticament desconeguda, van fer una obra de teatre sobre ella, i van ser a veure-la a Varsòvia i agrair-li el que havia fet per la Humanitat: «Jo no vaig fer gens especial, només vaig fer el que devia, res més», els deia Irena, en la seva cadira de rodes, perquè «li van trencar els peus i les cames». En la seva habitació ja mai falten rams de flors i targetes d'agraïment procedents del món: els nens només la coneixien pel seu nom clau: Jolanta, però quan la seva història va aparèixer en un periòdic amb fotos seves de l'època, diverses persones van començar a trucar-la per dir-li: “Record la teva cara…sóc un d'aquests nens, et dec la meva vida, el meu futur i voldria veure't…” Recentment ha mort, als 98 anys. Ara portaran la seva vida al cinema. Tenia una estampeta vella de Jesús Misericordiós amb unes paraules que resumien el que la va mantenir en vida en els pitjors moments: “Jesús, en vós confio” (el 1979 la va regalar a Joan Pau II). Ella deia: “No es planten llavors de menjar. Es planten llavors de bondats. Tractin de fer un cercle de bondats, aquestes els envoltaran i els faran créixer més i més”.

Llucià Pou i Sabaté