L’Amor de Déu i el perdó

Vaig llegir fa temps allò del Cronin, que explico una mica transformat: d’un jove que va marxar de casa, es va malgastar tot el que havia rebut, i no només els diners, sinó també la salut, i va fer anar en orris l'honor de la família. Va caure en la droga i robatoris. De tan en tan li rondava la idea de tornar a casa però se la treia del cap, de vegades perquè pensava que no seria ben rebut, altres perquè no se sentia capaç de portar una vida ordenada, li faltava voluntat... al final, va caure en la presó pels delictes que va cometre, i el patiment que allà provà va fer-lo madurar, mentre continuava rumiant la felicitat perduda, i la possibilitat del perdó. Quan estava per complir la condemna, poc abans de sortir en llibertat, quan s'acostava Nadal, va decidir-se a escriure a casa seva, els hi demanava perdó de tot el que havia fet; deia que si el perdonaven, que si estaven disposats a acollir-lo -pares i germans- posessin un mocador blanc al pomer, que hi havia a l'hort, tocant la via de tren; que ell hi passaria el dia que sortís de la presó i si veia el mocador tot passant, baixaria del tren i tornaria a casa. Si no el veia continuaria el viatge per no tomar mai més... El dia que sortí, quan ja estava arribant, no gosava mirar. I digué al company –al qui hava explicat tot- que va sortir de la presó amb ell: "mira tu, que no m'atreveixo..." i va aclucar els ulls. Era el pomer que tant coneixia per haver-hi pujat de petit tantes vegades, i tan aviat se l’imaginava amb el mocador –i es posava content- que sense –i s’entristia-, i anava dient: "-ja ens acostem... que es veu el mocador, que hi ha un mocador?" I tot d’una li diu el company: “-No hi ha un mocador, però obre els ulls... mira!”. I al obrir-los va trobar-se que al pomer no hi havia un mocador blanc sinó que estava ple de mocadors blancs que tots els de casa seva havien anat penjant del pomer, fins que aquest sembrava un arbre de Nadal...
És una història repetida des que el món és món, ben resumida en el quadre que Rembrandt va pintar tot fent ell mateix el camí de conversió ja al final de la seva vida. En ell, és veu com el Pare abraça el fill que torna, desvalgut i famolenc, i ho fa amb dos mans, una de home –que fa força sobre el fill, ben estret sobre el seu pit- i l’altra de dóna –afectuosa i dolça, tot acariciant el fill retornat-, doncs Déu és pare i mare al mateix temps. Estem agafats a una mà amorosa –invisible- que està més enllà, la de Déu, que ens protegeix. L'amor s'obre així a la tendresa i el respecte, al coneixement dels altres, i l'acceptació incondicional de la seva manera de ser... "El sentit de la vida es troba en l’amor. Només qui sap estimar fins a oblidar-se d’ell mateix, per a donar-se al germà, realitza plenament la seva vida", deia Joan Pau II. Tenim tots una cosa dins nostra, que ens parla de perdonar i ser perdonats (fer les paus de seguida, el mateix dia... com deia sant Josepmaria Escrivà: “jo no necessito aprendre a perdonar perquè Déu m’ha ensenyat a estimar”); contemplant l'amor de Déu que ho comprèn tot, aprenem a comprendre tothom, al veure com Ell és sempre pare encara que nosaltres moltes vegades no ens portem com a bons fills, també nosaltres ens sentim amb dret de tornar a Déu, que sempre està esperant el nostre retorn, amb una bona confessió. En aquesta paràbola del fill que torna, ens hi veiem reflectits, doncs la vida és un tomar a la casa del Pare, per buscar el perdó, ja que tantes vegades ens equivoquem i necessitem retrobar la pau, anar a la gran festa que fa el Pare quan torna el fill perdut.