L'art de refer-se

    “Resiliència” és una paraula nova en psicologia, és la capacitat de resistir davant les contrarietats i refer-se, adaptar-se a les situacions sense trencar-se, per mantenir-se, i després tornar a la situació estable, òptima. Les persones tenen la possibilitat de sobreposar-se a les crisis, i construir positivament sobre elles, aprofitar-les per fer alçaprem sobre el positiu que hi ha en una cosa dolenta, i moure-ho. La “resiliència” s'aplicava fins fa poc als cossos físics com a metalls, per indicar la qualitat per la que es doblegaven sense trencar-se i tornaven a la situació original. És la qualitat de les persones per resistir i refer-se davant situacions traumàtiques o de pèrdua. “S'ha definit com la capacitat d'una persona o grup per seguir projectant-se en el futur malgrat esdeveniments desestabilitzadors, condicions de vida difícils i traumes de vegades greus” (Héctor Lames). Recordo una pel·lícula que mostra el refer-se dels pobles d'Iran després del terratrèmol de 1992, es titula “I la vida continua”. Bonic títol.
    Això, com es veu, té interès per explicar com cal resistir i fer front a les adversitats de la vida, desgràcies de tota mena, sense trencar-nos, “perquè encara que ens dobleguem al principi, després som capaços d'assumir els traumes patits i desenvolupar recursos interns latents dels que ni tan sols érem conscients (…) el mateix fet desolador (una pèrdua traumàtica i sobtada d'un ésser estimat, el diagnòstic d'una malaltia greu, un terrible revés econòmic) a uns els afecta de tal manera que no aconsegueixen refer-se en mesos o anys i els sumeix en una profunda depressió, portant-los a l'abandó de si mateixos i al deteriorament físic i psíquic, mentre que altres, passats els primers dies, tot ho superen i no queden afectats. És més, alguns se senten enfortits després de la superació del trauma i afirmen que els ha servit com a lliçó i experiència pràctica de cara al futur” (Bernabé Tierno). Això surt a la famosa novel·la "El conte número tretze", hom veu el procés degeneratiu d'uns i el refer-se d'altri. No són tant els fets objectius, sinó la interpretació que sobre ells es fa, el que influeix. A l'estudi portat a terme per Fredrickson i col·laboradors a partir dels atemptats de Nova York l'11 de setembre de 2001, es va trobar que la relació entre resiliència i ajust després dels atemptats estava en relació per l'experimentació d'emocions positives, les quals protegirien a les persones contra la depressió i impulsarien el seu ajust funcional. S'està parlant molt de com va de bé a la salut de l'ànima i cos l'experimentació recurrent d'emocions positives, i que provoquen al seu torn emocions positives en els altres, de manera que les xarxes de suport social es veuen enfortides.
    Les emocions són com respostes subjectives al que passa, i això influeix en l'organisme, on més es reflecteix és en l'expressió del rostre. És un processament i avaluació de la informació rebuda. Per això penso que s'equivoca la psicologia positiva quan vol reprimir tot sentiment negatiu. Simplement cal integrar-los, i educar-los perquè no s'extralimiteixin. Penso que la tendència a la tristesa no és quelcom inhumà, i per tant no cal obviar-lo, perquè així com el dolor és la resposta a un mal físic, o el remordiment un símptoma d'un mal moral, així també quan el cos no pot fer front a un dolor excessiu es desmaia, o l'ànima es deprimeix. La fugida de la realitat és una solució passatgera, que té diverses formes: una és no pensar en el trauma, i això ho ralenteix en el temps, altres fugides són químiques com les pastilles, l'alcohol o les drogues, però també pot ser el sexe o el sentimentalisme de les telenovel·les, o el menjar compulsivament, apareixen diverses formes d'ànsies. Però per arribar a la solució, la forma d'intervenció no ha de ser la fugida sinó enfrontar al que pateix amb el seu dolor, en quant li sigui possible és a dir quan tingui els mitjans per poder superar allò. Les mares diuen que a cada febre el fill creix, també creixem amb el dolor i ens estem reconduint, és per tant humà el patiment… Si bé és cert que els traumes considerables ens fan més vulnerables a infeccions, malalties cardiovasculars, estrès i depressions, també ho és que una actitud de capacitat d'encaixar aquests cops farà que com les abelles extreuen mel de la farigola, les persones sensibles solen treure avantatges i profit de les circumstàncies més adverses. A la llarga, transformen les dificultats en oportunitats. No depenen de les circumstàncies, sinó que siguin les que siguin també en les experiències de la seva infància, etc., són arquitectes del seu propi destí. El seu optimisme vital els fa créixer davant el desafiament quan altres s'enfonsen i perden l'equilibri interior, de les llimones (amargors de la vida) saben fer llimonada, estan oberts a l'esperança.
    La resiliència no és absoluta ni s'adquireix d'un cop per sempre, és una capacitat que resulta d'un procés dinàmic i evolutiu que varia segons les circumstàncies. La gent agraïda valora el que té, ho sap valorar i és feliç encara que tingui menys, molts cops el que té més coses no viu, pensant en les que encara li “falten”…
    A més a més, si un té fe, sap que Déu ens estima i que no permetria res dolent si no sap treure d'allò quelcom millor, que tot és per a bé, en el sentit que Déu recondueix tot cap al nostre bé. Llavors, en saber que el millor sempre està per arribar, es pot lluitar de manera molt més profunda en aquest sentit positiu de la vida, i concretar-ho en l'aprenentatge de la resiliència.