Pasqua, el dia que transforma les penes en alegries

L’enigma major de la condició humana és la mort. Com és que l’home, amb desitjos de ser feliç, mor? És el misteri del dolor, de la creu, que no té explicació. Un procés de transformació, com una purificació de l’amor, que ens prepara per a la felicitat que és estar amb Déu. Realitat misteriosa que no és el final, doncs quan s’acaba la nostra estada aquí en la terra en comença una altra, la vida continua en el cel. La mort no és el final de trajecte, la vida no s’acaba, es transforma…

Jesús també mor, i ha ressuscitat. I ens diu: “jo sóc el camí…”. La mort és una realitat misteriosa, tremenda, i del més enllà no sabem molt, només el que Jesús ens diu: “jo sóc la resurrecció i la vida…” Déu, que és amor, ens fa entendre que l’amor no s’acaba amb la mort, que després d’aquesta etapa n’hi ha una altra per a sempre. Que Déu no vol les coses dolentes, però les permet en el seu respecte a la llibertat, sabent reconduir-ho amb Jesús cap a una cosa millor… la mort per a la fe cristiana és una participació en la mort de Jesús, des del bateig estem units a Ell, i a la Missa vivim tota la potència salvadora de la mort cap a la resurrecció.

Les forces atàviques del mal, que bolcaven en un innocent els seus traumes i repressions (el boc expiatori) que pel dimoni s’aboca tota l’agressivitat en contra del Messies, queden truncades. Doncs en la mort de Jesús aquestes forces queden vençudes, el cercle de l’odi queda substituït pel cercle de l’amor; una nova ona que arriba –amb la seva Resurrecció- a tots els llocs del cosmos en tots els seus temps. "En la seva mort en la creu es realitza aquest posar-se Déu contra si mateix, al lliurar-se per a donar nova vida a l’home i salvar-lo: això és amor en la seva forma més radical" (Benet XVI). S’estableix la redempció, tornar al paradís original, a l’autèntica comunió amb tots i tot. I quan estem en contacte amb Jesús, en la comunió, també estem amb els qui estan amb Ell, de tots els llocs de tots els temps, amb els que estimem i ja han deixat el nostre món i temps.

Aquest és el misteri Pasqual de Jesús, el pas de la mort a la Vida, la llum que s’encén amb la nova aurora. El cos que s’enterra és llavor –gra de blat que mor i dóna molt fruit- per a una vida més plena, de resurrecció. L’amor humà ens fa entendre aquest amor etern, doncs l’amor neix per a ser etern, encara que canviem de casa quedem units als quals vam estimar. Jesús ens ensenya plenament el diccionari de l’amor, ens parla de l’amor d’un Déu que és pare i que ens estima amb bogeria, i donant-se en la Creu, fa noves totes les coses en una renovació còsmica de l’amor: les coses humanes, subjectes al dolor i la mort, tenen una potència salvífica, es converteixen en divines.

En aquest retaule de les tres creus, veiem a la Trinitat bolcar el seu amor en el calvari. I al costat de Jesús, la seva mare. Allí ella també lliura al seu fill per amor a nosaltres. Allí també està el bon lladre que diu: “Senyor, recorda’t de mi quan estiguis al teu regne”, i Jesús li regala una entrada al cel “a primera fila”: “en veritat et dic que avui mateix estaràs amb mi en el paradís”; és un misteri aquest judici diví en l’amor. Junts es van anar al cel.

Aquests dies volem viure el misteri, obrir els ulls com les dones al buscar a Jesús al matí de pasqua, i els diu l’àngel, aquell primer diumenge: “per què busqueu entre els morts aquell que està viu? No és aquí, ha ressuscitat”. Volem veure més enllà del que es veu, beure d’aquest amor veritable que és etern, per a il·luminar els nostres dies amb aquest dia de festa, d’esperança certa.