Les edats de la vida

Molts joves sospiren per arribar a tenir l'edat de tal o tal actor/actriu o model, o es lamenten d'haver passat d'aquestes edats. A Grècia tenien una paraula per indicar aquest pas del temps, el "cronòmetre", Cronos era aquell déu que es menjava els seus fills... el pas del temps inexorable que se'ns menja, com la cantant Luz que parla de "el verí sobre la meva pell" que suposo es refereix a les arrugues que va deixant al rostre. Però aquestes marques que deixa el temps per fora no és l'únic sentit del temps, al costat d'aquests moments "rutinaris" del dia a dia, del caure de la sorra d'un costat a un altre del rellotge, hi ha també moments "màgics", un sentit del temps interior, expressat en una altra paraula que usaven també els grecs: el Kairós, temps oportú. Indica que la vida no es mesura per anys, setmanes o dies, sinó per aquells moments que et fan perdre l'alè, que et fan veure que vius amb intensitat. Recordo el que comptava Jorge Bucay, d'un buscador que va arribar fins a un poble, i allà va veure unes làpides on llegia: -"Pepet i tal": "7 anys, 3 mesos i 1 dia".... i a un altre: "11 anys, 4 mesos..." totes igual, i diu: "aquí hi ha hagut una epidèmia!", quan va veure al guarda del cementiri, desconsolat li va preguntar: "Què ha passat?, explica-m'ho!" -"No és el que et penses -li respon-, aquí la gent viu molt feliç. El que passa és que tenim un costum: quant els nostres nois tenen edat de discernir els hi donem una llibreta perquè vagin apuntant quant duren tots els moments que de debò són feliços: t'has enamorat... quant de temps ha estat?; has fet això..., de debò que has estat tu mateix?... quant de temps ha durat?... van apuntant aquests moments; i al final de la vida, quan mor una persona, prenem la seva llibreta, fem una ratlla i sumem, perquè aquesta és la vida autènticament viscuda". Es tracta d'aprendre a gaudir aquests "moments màgics" especials de la vida.
El sentit de la vida i del temps és quelcom misteriós... Romà Guardini parlava sobre les edats de la vida: deia que la persona s'anava enriquint, lògicament, no tant en forces físiques (perquè a partir de certes edats cal acostumar-se a tenir alguna molèstia, diuen que si un dia un s'aixeca sense cap tipus de molèstia, és que ja no està en aquest món, sinó que se n'ha anat a l'altre), però si la riquesa de l'experiència i els records de la vida, que és part important de la felicitat, com deia Miquel Martí i Pol: "per ser feliç, primer ha de creure que pot ser-ho. Després, ha de viure d'una forma conseqüent amb aquesta convicció… els meus moments feliços han estat aquells en què no m'he plantejat d'una manera seriosa viure feliçment. M'he donat compte després d'haver-los viscut. És una felicitat en el record". Sí, la memòria constitueix la nostra identitat, a la memòria segueix viu tot, portem sempre dins el nen que vam ser, la ingenuïtat i la sorpresa de l'admiració. També la joventut està sempre amb nosaltres, però no la "física", que és un error de la cultura actual estar massa preocupats per l'edat; la joventut és una etapa que no passa, és un estat de l'esperit que es pot perfeccionar dia a dia i no deixar de tenir aquelles característiques pròpies, que són: voluntat de victòria, qualitat de la imaginació, intensitat emotiva, capacitat d'admiració, gust pel risc -controlat- i per l'aventura, primacia de l'amor sobre la comoditat, no tenir por de la dificultat per controlar coses de la vida... La persona es va perfeccionant amb aquestes "edats de la vida" que es van integrant en la nostra existència, es va creixent interiorment.