Una visió del dol

Què experimenta l'home davant el dolor, què pensa en la seva consciència? C. S. Lewis va escriure "El problema del dolor" per aclarir aquest misteri. Però 20 anys després, ho va experimentar a la seva pell, i tot va ser diferent, ja no era una cosa enigmàtica sinó patida, i el diari que va redactar (arran de la mort de la seva esposa, Joy Davidman) va ser publicat el 1961. "Un dol observat" és el títol d'aquest lament: "Cada dia no sols viu en pena, sinó pensant el que és viure en pena". No serveix cap estratègia perquè el dolor no faci mal. L'únic que està en la seva ma és tractar de donar sentit al dolor que necessàriament ha de ser patit. Els primers dies, hi ha rebel·lia: trontollen les conviccions religioses més profundes: "sentiments, sentiments, sentiments. Veiem si en comptes de tant de sentir puc pensar una mica... jo sabia que aquestes coses, i altres de pitjors, passen diàriament. I hauria jurat que comptava amb això. M'havien advertit -i jo mateix estava sobre avís- que no comptés amb la felicitat terrenal. Fins i tot ella i jo ens havíem promès patiments… Clar, que és diferent quan una cosa així li passa a un i no als altres, quan passa en realitat, no a través de la imaginació". És un replantejar-se tot des de la present situació: "Sí, però malgrat tot, pot suposar una diferència tan enorme per a un home de seny? No. Ni tampoc per a un home que no tingués una fe de pacotilla i al que de debò li importessin els patiments aliens. La qüestió està ben clara. Si m'han enderrocat la casa d'una manotada és perquè era un castell de naips, i jo no ho sabia". Es una sensacio de petitesa i nuesa: "La fe que 'comptava' amb totes aquestes coses no era fe, sinó simplement imaginació… si a mi m'haguessin importat -com vaig creure que m'importaven- les tribulacions de la gent, no m'hauria sentit tan disminuït quan va arribar l'hora de la meva pròpia tribulació. Es tractava d'una fe imaginària jugant amb fitxes innòcues on es llegia 'malaltia', 'dolor', 'mort' i 'soledat'. Em semblava que tenia confiança en la corda fins que em va importar realment el fet que em subjectés o no. Ara que m'importa, m'adono que no la tenia… és molt fàcil dir que confies en la solidesa i força d'una corda quan l'estàs usant simplement per lligar una caixa. Però imagina't que et veus obligat a agafar-te a aquesta corda suspès sobre un precipici…"
Al cap d'uns dies, setmanes... en la nit es va fent una llumeta: "convé entendre-ho a dretes. Déu no ha estat assajant un experiment sobre la meva fe o el meu amor amb vista a posar en clar la seva qualitat. Aquesta qualitat ja la coneixia El. Era jo qui no la coneixia... Ell ja sabia que el meu temple era un castell de naips. La seva única manera de ficar-m'ho al cap era desbaratar-ho". És l'hora de la veritat, assajada i preparada en el temps, en l'exercici de petites coses: "els jugadors de bridge em diuen que ha d'haver-hi alguns diners circulant en joc perquè si no 'la gent no se'l pren seriosament'. Sembla que això també és una cosa així. Es pot apostar per Déu o per la negació de Déu… depèn del que s'hagi exposat en l'envit el que aquest sigui seriós o no ho sigui. I mai s'assabenta un de com era de seriós fins que les apostes es disparen a una altura horrible; fins que un s'adona que no està jugant amb fitxes o amb pocs cèntims, sinó que el que està en joc és fins a l'últim penic que pot arribar a adquirir-se en el món". És l'hora de la prova real… experimenta el dolor com a por, com a tedi i també com a rebel·lia enfront de Déu. El patiment ha convertit la seva vida en un "carreró angost". El dolor tenyeix la vida amb una sensació de permanent provisionalitat: "Abans mai arribava a temps per a res, ara no hi ha res mes que temps, temps en estat gairebé pur, una buida continuïtat". Hi ha sensació d'egoisme, i que això és "just el que no ha de ser... M'he quedat horroritzat. Per la forma en què he vingut parlant, qualsevol tindria dret a pensar que el que més m'importa de la mort de (la dona) són els seus efectes sobre mi mateix". La realitat queda deformada quan s'observa així, el sentiment la veu com el pal ficat a l'aigua que apareix torçat, una cosa sense sentit. I la confiança va entrant en l'ànima: "El meu pensament, quan es torna cap a Déu, ja no es troba amb aquella porta de forrellat tirat… Les tortures hi son. Si són innecessàries, és que no hi ha Déu o que el que hi ha és dolent. Si hi ha un Déu ben intencionat, serà que aquestes tortures són necessàries. Perquè cap ser mitjanament bo podria infligir-les o permetre-les, si hagués un altre remei".
Anem més enllà encara, al fons: s'ha de patir necessàriament?, el dolor és inevitable?: és una cosa que "no som capaços d'entendre", diu que en qualsevol cas "Déu ens fa mal només pel nostre bé", diu Lewis, però en realitat no és Déu qui ho vol sinó de manera permisiva, deixa que passin les circumstàncies diverses o les conseqüències de la llibertat, però no ho deixaria si no tragués d'allò -sigui el que sigui- un bé, si estem oberts al seu amor, i en l'oració veiem les coses com Ell les veu. Aguantar és l'única actitud davant el dolor, però es porta millor quan intuïm un sentit en l'esperança que se'ns revelarà el "per què" més tard. "Més d'un cop tindrem aquella impressió que no aconsegueixo descriure més que com una rialla sufocada a la foscor. La sensació que una simplicitat aclaparadora i desintegradora és la vertadera resposta": quan la vida sembla absurda, enmig de la profunda soledat, hi ha " una forma especial de dir: no hi ha resposta. No és la porta tancada. És més aviat com una mirada silenciosa i en realitat no exempta de compassió. Com si Déu mogués el cap, no a manera de rebuig sinó esquivant la qüestió. Com dient: Calla, fill, que no entens"… i veiem que no estem sols, apareix Jesús en la Creu camí de la resurrecció.