El dolor i el creixement personal

"Terres de penombra" és una gran pel·lícula de Richard Attenborough que està basada a l'obra de C. Lewis (Anthony Hopkins) i el seu matrimoni amb He-l'en Joy (Debra Winger), que influeix molt positivament en ell, una amistat estrictament intel·lectual, quan de sobte es diagnostica a H.-Joy un càncer… es casen perquè ella tingui la nacionalitat britànica, i l'amor, que arriba inesperadament, fa sortir a Lewis de la seva rutina, perquè viu "tancat a la presó de si mateix", se sent sol i té por a posar el cor en els altres. Quan el càncer es porta a Joy, ell queda sumit en un profund dol. Havia dit que Déu permet que els homes pateixin per un sentit (en l'assaig "El problema del dolor"); que mentre que altres coses com la injustícia i l'error poden ser ignorats pel que les pateix, el dolor no, "sentim" que patim, i escoltem una veu en la consciència: "el dolor és el megàfon que Déu usa per despertar als sords"; són moments en els que crema per dins la rebel·lió, al veure les il·lusions destrossades, però hom pot transformar les dificultats en oportunitats: per treure el vel de l'aparença de les coses i veure la realitat de la nostra contingència... Però ara, Lewis no "sentia" més que el cor en carn viva, no veu sentit al dolor ("si conegués alguna manera d'escapar d'ell, m'arrossegaria per les clavegueres per aconseguir-ho"): escapar del carreró sense sortida. No serveixen llavors les paraules: "una mica de valor ajuda més que molt coneixement; una mica de simpatia humana ajuda més que molt valor, i el més lleu rastre d'amor de Déu és el que ajuda més que qualsevol altra cosa".
I mentre ens dol perdre persones volgudes, donem gràcies a Déu per haver-les tingut… i continuem complint la nostra feina, que després de la depressió, del cansament, sempre és possible i necessari recomençar. Recomençar és renovar-se, pensar en els altres (també en "sacrifici" per la persona que hem perdut, i que necessita la nostra alegria). Un creix quan enfronta l'hivern encara que perdi les fulles. Vas plorar molt?... Va ser neteja en l'ànima. "I la vida continua" és una pel·lícula-documental d'Abbas Kiarostami amb una sèrie de moments màgics sobre les conseqüències del terratrèmol que va assolar la zona de Roudbar (Iran, 1990), i que va deixar moltes famílies destrossades, i molts orfes. Com en la primera pel·lícula ("El sabor de les cireres") també aquí va un home amb cotxe (aquesta vegada acompanyat pel seu fill: fent segurament honor a "La strada" de Federico Fellini, la seva pel·lícula favorita) a la recerca d'un actor real, que ell va dirigir en una altra pel·lícula, i veiem les fortuïtes trobades amb els supervivents (frases màgiques, com: "ningú pot apreciar la joventut si no és vell, ningú pot apreciar la vida si no ha vist la mort"), diàlegs en pura contemplació d'un món que reneix, un cor que clama per reconstruir-se i tornar a començar, la necessitat de continuar vivint "mentrestant"… "I la vida continua".
Va naixent una llum, l'esperança de que un creix, també amb el testimoni d'altres: "he vist -reconeix Lewis- gran bellesa d'esperit en alguns que patien revessos... i he vist que la malaltia final produeix tresors de fortalesa i humilitat en individus que eren molt poc valuosos". Compara la pèrdua d'amics a la caiguda de les branques de l'arbre, però ara amb la mort de la dona veu que és la destral que cau sobre l'arrel… però no és tant així, se li revela a l'home la fondària de la seva pròpia llibertat, perquè és capaç de no sucumbir davant el dolor fort sinó que posseeix la paradoxal capacitat de reconduir-ho cap a la seva pròpia felicitat, es pot superar tot: no amb analgèsics, sinó en contemplar que el Fill de Déu mor en la creu per amor, "el patiment és el cisell que Déu empra per perfeccionar a l'home". Aquí no hi ha paraules: "Ell sap més"… "vivim en terres de penombra"; però "hi ha llum a la foscor".