Joan Maragall i estimar el món 

Autor: Llucià Pou i Sabaté

 

Estimar el món
Al llarg de la història hem vist concepcions de la vida contraposades: gaudir només de les coses del món, o menysprearles i cercar només les del cel. Joan Maragall al seu cant espiritual es referia a aquest món al que estimava, i li costava imaginar una cosa més gran: “Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira / amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre, / què més ens podeu dar en una altra vida?” I després d’anomenar tants dons rebuts: “els ulls, i el rostre, i el cos... i el cor... aquest cel blau damunt de les muntanyes, i el mar immens, i el sol que pertot brilla?” resava: “Deu-me en aquests sentits l'eterna pau / i no voldré més cel que aquest cel blau... jo no l'entenc, Senyor, jo, que voldria / aturar a tants moments de cada dia / per fe'ls eterns a dintre del meu cor!... // Aquest món... amb tot lo que s’hi cria, / és ma pàtria, Senyor: i no podria / ésser també una pàtria celestial? // Home só i és humana ma mesura / per tot quant puga creure i esperar: / si ma fe i ma esperança aquí s'atura, / me’n fareu una culpa més enllà?” Humil segueix: “si heu fet les coses a mos ulls tan belles, / si heu fet mos ulls i mos sentits per elles, / per què acluca’ls cercant un altre com? / Si per mi com aquest no n'hi haurà cap!” La seva fe li duia no només a pensar en un més enllà, sinó veure a Déu en la nostra realitat, per això acabava la seva pregària dient: “Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap? / Tot lo que veig se vos assembla en mi... / Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.” Després, potser dut per un escrúpol de que allò fos excés de “vitalisme”, va afegir l’estrofa final sobre la meravella del cel.
Hi ha qui pensa que el goig del món no és bo, hi ha una por a quedar-se amb l’humà: “pot començar a assaborir-se la felicitat eterna en aquesta vida temporal fins al punt de tornar-se innecessària la mateixa felicitat eterna?”, però si bé fa anys havia aquest tipus de dificultats culturals, ara podem entendre el que va voler dir el poeta: sense por a la vida, doncs aquest amor per la vida no està renyit amb el desig del més enllà. “És bé sentir-se feliç ja aquí, sense perdre la fe en el més enllà?” I responem clarament: si! El plaer no és pecat, i la vida no és només una “vall de llàgrimes” on és obligatori plorar; deia una dona: “és una vall de llàgrimes la vida, però, què bé es plora!”. La vida no és només mirar al més enllà, oblidant gaudir del regal que Déu ens ha fet. Si el món és un regal diví (tornant a la poesia citada), i Déu ens ha fet un jardí deliciós com regal, no seria una blasfèmia tancar els ulls i menysprear aquest regal? Com s’agreixen els regals? Obrint l’embolcall, i gaudint-los. Doncs per aquí va la poesia. Escoltem parlar molt que la vida moral és fer la voluntat de Déu en el compliment d’obligacions, quan el que Déu vol en aquest complir per amor és que siguem feliços: “la felicitat del cel és pels que saben ser feliços a la terra”, deia Sant Josepmaria Escrivà que parlava “d’estimar el món apassionadament”. He pogut visitar una exposició al Museu del Prado sobre el retrat en el Renaixement, quan l’expressió dels rostres es torna art, bellesa en si mateixa, sense necessitat de ser “un pretext” per a un motiu religiós. Aquí, el Renaixement és humanisme que connecta amb aspectes de l’antiga Roma, que reben una nova vitalitat en la cultura cristiana. Però en la història ha estat difícil trobar un equilibri, el maniqueisme ha fet que de vegades no s’accepti la bellesa i el goig en si mateixos. El cel serà també bellesa i encant, i no s’arriba a ell només a través d’obligacions i coses desagradables, paraules mortes que no mouen: “Quan arribarà el moment que menyspreareu qualsevol altre ritme i no parlareu sinó amb paraules vives? Llavors sereu escoltats amb entusiasme i les vostres paraules misterioses donaran fruits de vida veritable i desvetllareu entusiasme” (deia també Joan Maragall). Sant Ireneu ens donarà una aportació important per a captar el que és la glòria de Déu, la voluntat de Déu: "Gloria Dei vivens homo", la glòria de Déu és la vida de l’home, i la vida de l’home és la visió de Déu. Això està bé lluny de considerar a Déu com un ésser llunyà dels homes, com un rei que rep el tribut dels homes amb una espècie d’autocomplaença. La glòria de Déu és la nostra vida plena, humana i divina: cap al més enllà, vivint la nostra existència actual amb una “alegria de viure” que lluny de ser un vitalisme buit, hedonista, és una veritable passió per la vida en la qual ja tenim “el més enllà”, doncs “Déu està aquí”, “en present”: obrir els ulls a la vida és alegria, sentir-se a casa, lliures, sense lligar-se a res més que a l’amor que procedeix d’aquest Déu que ens estima… Això és la vida. Jesús estimava la vida amb sorpresa i entusiasme, sabia gaudir de tot l’humà, dintre del camí pasqual.


Llucià Pou i Sabaté