Aprendre a equivocar-se 

Autor: Llucià Pou i Sabaté

 

“Anancàstic” és la paraula amb la que es designa la persona que té la tendència tan accentuadament perfeccionista, que arriba a ser una malaltia. “Una de les virtuts-defecte més qüestionables és el perfeccionisme. Virtut, perquè evidentment, ho és el tendir a fer totes les coses perfectes. I és un defecte perquè no sol contar amb la realitat: que el perfecte no existeix en aquest món, que els fracassos són part de la vida, que tothom qui es mou s'equivoca alguna vegada. He conegut en la meva vida molts perfeccionistes. Són, per descomptat, gent estupenda. Creuen en el treball ben fet, es lliuren apassionadament a fer bé les coses i fins i tot arriben a fer magníficament la major part de les tasques que emprenen. Però són també gent una mica neuròtica. Viuen tibants. Es tornen cruelment exigents amb els qui no són com ells. I sofreixen espectacularment quan arriba la realitat amb la rebaixa i veuen que moltes de les seves obres -malgrat tot el seu interès- es queden a mig camí. Per això em sembla que una de les primeres coses que haurien d'ensenyar-nos de nens és a equivocar-nos. L'error és part inevitable de la condició humana. Per més que fem el que sigui, hi haurà sempre un coeficient d'error en les nostres obres. No es pot ser sublim a totes hores. El geni més genial posa un esborrall i fins el bon Homer dormita de tant en tant” (José Luis Martín Descalzo).
Com deia Maxwel Brand, "tot nen hauria de créixer amb la convicció de que no és una tragèdia ni una catàstrofe cometre un error". Per això l'important no és tant quins errors cometem sinó com ens refem d'ells. Ja que l'art més difícil no és el de no caure mai, sinó el de saber aixecar-se i seguir el camí emprès, com segueix dient el nostre autor: “Temo per això l'educació perfeccionista. Els nens educats per a arcángeles, quan cauen queden enfonsats per molt de temps. I un no petit percentatge d'amargats d'aquest món sorgeix del clan dels educats per a la perfecció. Els pedagogs diuen que per això és preferible permetre a un nen que trenqui alguna vegada un plat i ensenyar-li després a recollir els trossos, perquè "és millor un plat trencat que un nen trencat". És cert. No existeixen homes que mai no hagin trencat un plat. No ha nascut el geni que mai fracassi en alguna cosa. El que sí existeix és gent que sap treure forces dels seus errors i altra gent que dels seus errors només treu amargor i pessimisme. I seria fabulós educar als joves en la idea que no hi ha una vida sense problemes, sinó que el que hi ha en tot home és capacitat per a superar-los. No paga la pena plorar per un plat trencat. Se’n compra un altre i ja està. El que és greu és quan per un afany de perfecció impossible es trenca un cor. Perquè d'això no hi han recanvis en el mercat”.
El més important en la vida no és fer el correcte sinó estimar, no està l'excel·lència en la competitivitat (ésser més que els altres), sinó a donar el millor de nosaltres mateixos. La competitivitat és un senyal de mancança, el costat fosc de la vida: no és guanyar sinó perdre, doncs tots estem interconnexionats i si competim ho fem al final contra nosaltres. No competir, compartir: ser una ment creativa, amb somnis i il·lusions, solidaritat, perdó: guardar rancor o culpabilitzar a algú per alguna cosa que ha succeït en el passat, només perjudica a un mateix. I quan no ha anat bé la cosa aprenem a rectificar, tornem a començar. Així al donar el millor de tu, els altres en lloc de fugir-te es veuran atrets cap a tu: irradies bons sentiments, transmets amor, que és participació d'un Déu que és amor i se'ns dóna, especialment en els sagraments que són font d'aquest amor.

Llucià Pou i Sabaté