¿Quina és la necessitat més radical de l’ésser humà? ¿El deler més
bàsic i elemental per ser feliç? Sentir-se estimat, per sempre. És a dir,
viure una vida en plenitud enfocada cap a la vida eterna, i anar-hi amb les
persones que s’estimen. Hi ha moments importants a la vida que descobrim
això, veiem que si, que “això és el que anomenem de veritat ‘vida’,
felicitat, que és el que volem per sempre”. D’això tracta Benet XVI en les
dos Encícliques que parlen sobre l’amor i ara l’esperança.
El cor de Déu es bolca en mi com a fill, més enllà de la realitat
concreta de les meves obres bones o dolentes. L’altra dia un nen, enfadat
amb el seu pare, li deia: “ja no t’estimo!” i el pare li contestava: “doncs
jo si, et seguiré estimant sempre”. Així fa Déu... Quantes angoixes s'han
causat, per no explicar bé com és Déu, mostrant-ho com "justicier"... tota
justícia divina cal entendre-la des d'aquesta misericòrdia.
Diuen de un vailet que era un desastre, la mestra al comptes de
renyar-lo se li va acostar, ell va parar la ma esperant la bufetada, ella li
va donar un petó, i el va ajudar. Al cap dels anys, el noi, ja ben situat a
la vida, li va escriure a la mestre que no havia tingut experiència dels
pares, vivia amb uns tiets, i “aquell dia va ser el primer petó que recorda
de la seva vida”, que a partir d'aquell moment va canviar. Això el que fa
l'amor, ens porta a la salvació, en una societat immersa dintre del remolí
de millorar el benestar temporal: ens ajuda a veure-ho tot -l'home i la
creació sencera- des de la felicitat última, no només el que som sinó
sobretot el que estem cridats a ser. Davant la pregunta: Per què res del món
constitueix per nosaltres una fi que ens satisfaci?, l'esperança ens porta
sempre més enllà dels actuals assoliments, és una set d’infinitud que no pot
ser satisfeta dintre de l'horitzó d'aquest món, i el cor de l'home s'acull a
un deler que ens dirigeix més enllà, cap al final dels temps. “Només quan el
futur és cert com a realitat positiva es fa planer també el present... la
vida fosca del temps, del futur, s’ha obert de bat a bat. Qui té esperança
viu d’un altre manera; se li ha donat una vida nova”, ens diu el Papa: com
va descobrir l’africana Bakhita en la seva conversió: “jo sóc definitivament
estimada, passi el que passi; aquest gran Amor m’espera. Per això la meva
vida és bella... ja no es sentia esclava, sinó filla lliure de Déu”.
I això
canvia la societat des de dins, “els cristians reconeixen que la societat
actual no és el seu ideal; ells pertanyen a una societat nova, cap a la que
són en camí i que és anticipada en la seva peregrinació”. Com en els temps
dels romans, avui “el mite ha perdut la seva credibilitat” i es va cap a una
“religió política”, esclerotitzada i reduïda a cerimonial: “el racionalisme
filosòfic havia relegat als déus a l’àmbit de l’irreal”, quan l’esoterisme
pren cos l’òrbita que dona Jesús ens treu de les lleis de la matèria i de
l’evolució, per viure a l’òrbita de l’Amor, ja no som esclaus de l’univers:
som lliures. Jesús és el filòsof en el sentit ple de la paraula: “el que
ensenya l’art essencial: l’art de ser home de manera recta, l’art de viure i
morir... que sap indicar veritablement el camí de la vida... Ell venç la
mort; l’Evangeli porta a la veritat que els filòsofs ambulants cercaven en
va...” Jesús “ens diu qui és en veritat l’home i què ha de fer per ser
veritablement home. Ell ens indica el camí i aquest camí és la veritat. Ell
mateix és les dues coses, i per això també la vida que tots anhelem. Ell
indica també el camí més enllà de la mort... ‘el Senyor és el meu pastor, no
em manca res...’ inclús en el camí de la última soledat, en el que ningú em
pot acompanyar, va amb mi guiant-me per travessar-lo: Ell mateix ha
recorregut aquest camí...”
Es relativitza llavors tota possessió, ja que es comença ara a
posseir en l’esperança la vida promesa. És el que demanen els pares al
bateig del seu fill: la fe, on hi ha la clau de la vida eterna. La Mare de
Déu és l’estrella d’Advent, que ens guia per aquest camí segur, la nostra
esperança de la possessió de la Vida plena.