La temptació de no estimar

Autor: Llucià Pou i Sabaté

 

“Va ser un amor tan profund que en un segon em va acaparar. No sabia que existís un sentiment així... el vaig veure i tot el meu món anterior es va ensorrar... Vaig saber llavors que ell formava part del meu destí”. Així parla Corinne, en una entrevista a La Vanguardia. I quan li pregunten: “- Quan va passar l’amor?” Respon: “me’n vaig anar perquè m’estava tornant boja, els nostres mons no eren conciliables…”

Davant tants casos de amors aparentment profunds que acaben en ruptures, davant la moda actual de la “monogàmia successiva”, la gent es pregunta: el vertader amor reclama exclusivitat? S’entén que els que s’estimen no necessitin “algú” de fora per donar plenitud al seu cor, i a això s’anomena fidelitat, que protegeix l’amor, i implica un esforçar-se “per sempre”. Cal no deixar dormir el cor, demostrar-se l’afecte que és regar el jardí de l’amor cada dia, també al camp del pensament i en el desig.

En aquesta lluita, pot haver-hi dificultats, però en els fons de la consciència sorgeix l’imperatiu d’aguantar la decisió de romandre amb la persona elegida, tenir paciència davant una crisi familiar que sembla insuportable i de la que es vol fugir de seguida, de totes maneres... Això costa, llavors l’amor fa mal, i es desitja “escapar” d’allò. Però al mateix temps ve al pensament: i el  compromís adquirit? A hores d’ara, és bo recordar que la família no és que sempre doni la felicitat, però és on les coses ocorren de debò, sobretot les importants, com són els fills i la seva felicitat. I aquí està el sentit de la paraula amor. Allò altre… és tan variable! És com aquells calidoscopis, aparells que mostren molts colors que es multipliquen, però que no tenen consistència real: son imatges que es fan amb mirallets trencats, trossets fets d’un cor trencat pel ressentiment. Hi ha sentiments epidèrmics, amb promeses d’amor etern sota la lluna, idealistes... però “si la lluna parlés, quantes veritats ens diria sobre tantes mentides!”. Deia Mn. Agustí Sala d’un jove que estimava molt la seva núvia i va arribar a dir-li: “t’estimo tant que et portaria el sol a casa teva”. No cal dir que ella estava feliç, sentint el que deia, però el jove no havia acabat, perquè va continuar: “-si plou, no m’esperis!”

Fins i tot en el descoratjament, s’enyora la unitat perduda, s’anhela recompondre allò, perquè la vida no està feta d’èxits sinó d’amor. Quan arriba el dolor, no és fàcil superar la temptació de no estimar, separar-se del problema concret i mirar més enllà de l’obsessió del moment, perquè s’absolutitzen alguns aspectes (defectes de l’altre, faltes de consideració…) i costa prendre distància, tenir visió de conjunt. Malgrat tot, la fidelitat és dinàmica, i sap també de problemes i de com superar-los. I caldrà tornar a començar, sembrar, construir, aprendre a estimar perquè això és tasca que dura sempre.

L’amor crea una realitat: dos es fan u, i això exigeix un compromís. I un niu, per anar creixent. Les altres formes impliquen una por al compromís i per tant no entregar la llibertat. Quan ve l’huracà, els problemes, cal tornar a mirar a l’altre per primera vegada, que és conèixer-lo novament, amb el desig de tornar a començar, reconstruir amb aquella llum que queda en el record –cal regirar en el cor fins a trobar-la- i tornar a entrar aquí, com diu una història sufí: "Vaig trucar a la porta. / I em van preguntar: qui és? / Vaig contestar: sóc jo. / La porta no es va obrir. / (I així altres vegades) / Vaig trucar a la porta. / I me van preguntar: “qui és? / I vaig contestar: “jo sóc tu”. / I la porta es va obrir". Això és la comunió, el vincle de la unió mútua, com deia S. Agustí: “l’ànima viu més on estima que on anima: l’amor transforma l’amant en l’estimat... fins al punt de patir més en ell que en si mateix”. Només quan estàs dins de l’altre, quan ets l’altre, hi ha “una sola carn”: ja no són dos, perquè estant u és “l'altre”, per a l'altre... això és el que parla també el llenguatge místic: “Molt dins sento que el meu Déu viu en mi i jo en Ell, per Ell, amb Ell i per a Ell” (M. Melendo). “Només qui està disposat a perdre’s en l’estimat, a fer-se un amb el qui s’estima, està preparat per iniciar el combat de l’amor” (Rogelio Villegas).

Llucià Pou i Sabaté