“Va ser un amor tan profund que en un segon em va acaparar. No sabia
que existís un sentiment així... el vaig veure i tot el meu món anterior es
va ensorrar... Vaig saber llavors que ell formava part del meu destí”. Així
parla Corinne, en una entrevista a La
Vanguardia. I quan li pregunten: “- Quan va passar l’amor?” Respon:
“me’n vaig anar perquè m’estava tornant boja, els nostres mons no eren
conciliables…”
Davant tants casos de amors aparentment profunds que acaben en
ruptures, davant la moda actual de la “monogàmia successiva”, la gent es
pregunta: el vertader amor reclama exclusivitat? S’entén que els que
s’estimen no necessitin “algú” de fora per donar plenitud al seu cor, i a
això s’anomena fidelitat, que protegeix l’amor, i implica un esforçar-se
“per sempre”. Cal no deixar dormir el cor, demostrar-se l’afecte que és
regar el jardí de l’amor cada dia, també al camp del pensament i en el
desig.
En aquesta lluita, pot haver-hi dificultats, però en els fons de la
consciència sorgeix l’imperatiu d’aguantar la decisió de romandre amb la
persona elegida, tenir paciència davant una crisi familiar que sembla
insuportable i de la que es vol fugir de seguida, de totes maneres... Això
costa, llavors l’amor fa mal, i es desitja “escapar” d’allò. Però al mateix
temps ve al pensament: i el
compromís adquirit? A hores d’ara, és bo recordar que la família no
és que sempre doni la felicitat, però és on les coses ocorren de debò,
sobretot les importants, com són els fills i la seva felicitat. I aquí està
el sentit de la paraula amor. Allò altre… és tan variable! És com aquells
calidoscopis, aparells que mostren molts colors que es multipliquen, però
que no tenen consistència real: son imatges que es fan amb mirallets
trencats, trossets fets d’un cor trencat pel ressentiment. Hi ha sentiments
epidèrmics, amb promeses d’amor etern sota la lluna, idealistes... però “si
la lluna parlés, quantes veritats ens diria sobre tantes mentides!”. Deia
Mn. Agustí Sala d’un jove que estimava molt la seva núvia i va arribar a
dir-li: “t’estimo tant que et portaria el sol a casa teva”. No cal dir que
ella estava feliç, sentint el que deia, però el jove no havia acabat, perquè
va continuar: “-si plou, no m’esperis!”
Fins i tot en el descoratjament, s’enyora la unitat perduda,
s’anhela recompondre allò, perquè la vida no està feta d’èxits sinó d’amor.
Quan arriba el dolor, no és fàcil superar la temptació de no estimar,
separar-se del problema concret i mirar més enllà de l’obsessió del moment,
perquè s’absolutitzen alguns aspectes (defectes de l’altre, faltes de
consideració…) i costa prendre distància, tenir visió de conjunt. Malgrat
tot, la fidelitat és dinàmica, i sap també de problemes i de com
superar-los. I caldrà tornar a començar, sembrar, construir, aprendre a
estimar perquè això és tasca que dura sempre.
L’amor
crea una realitat: dos es fan u, i això exigeix un compromís. I un niu, per
anar creixent. Les altres formes impliquen una por al compromís i per tant
no entregar la llibertat. Quan ve l’huracà, els problemes, cal tornar a
mirar a l’altre per primera vegada, que és conèixer-lo novament, amb el
desig de tornar a començar, reconstruir amb aquella llum que queda en el
record –cal regirar en el cor fins a trobar-la- i tornar a entrar aquí, com
diu una història sufí: "Vaig trucar a la porta. / I em van preguntar: qui
és? / Vaig contestar: sóc jo. / La porta no es va obrir. / (I així altres
vegades) / Vaig trucar a la porta. / I me van preguntar: “qui és? / I vaig
contestar: “jo sóc tu”. / I la porta es va obrir". Això és la comunió, el
vincle de la unió mútua, com deia S. Agustí: “l’ànima viu més on estima que
on anima: l’amor transforma l’amant en l’estimat... fins al punt de patir
més en ell que en si mateix”. Només quan estàs dins de l’altre, quan ets
l’altre, hi ha “una sola carn”: ja no són dos, perquè estant u és “l'altre”,
per a l'altre... això és el que parla també el llenguatge místic: “Molt dins
sento que el meu Déu viu en mi i jo en Ell, per Ell, amb Ell i per a Ell”
(M. Melendo). “Només qui està disposat a perdre’s en l’estimat, a fer-se un
amb el qui s’estima, està preparat per iniciar el combat de l’amor” (Rogelio
Villegas).