Teresa de Calcuta va sentir una
absència de Déu, una "nit fosca", segons les seves cartes que recull el
llibre "Mare Teresa: Vine i sigues la meva llum". Als deu anys de la seva
mort podem conèixer la seva llarga aridesa espiritual i els seus dubtes de
fe: "Senyor, Déu meu, per què m'has abandonat? Jo era la filla del teu Amor,
convertida ara en la més odiada, la que Tu has rebutjat, que has tirat fora
com no volguda i no estimada. On està la meva fe?... Hi ha tanta
contradicció en la meva ànima: un profund anhel de Déu, tan profund que fa
mal; un patiment continu, i amb això el sentiment de no ser volguda per Déu,
rebutjada, buida, sense fe, sense amor, sense gelosia... El cel no significa
res per a mi: em sembla un lloc buit!". Raniero Cantalamessa opina que "el
que la Mare Teresa pogués passar hores davant el Santíssim, com diuen els
testimonis que la van veure, gairebé extasiada… i el que ho fes en aquestes
condicions demostra que és un martiri… Crec que la Mare Teresa és la santa
de l'era mediàtica, perquè aquesta 'nit de l'esperit' la va protegir de la
possibilitat de convertir-se en víctima dels mitjans, és a dir, que
s'exaltés a si mateixa. De fet, ella mateixa deia que davant els més grans
honors i davant l'interès de la premsa, no sentia res perquè vivia aquest
buit interior". La santa vivia feliç enmig d'aquest "silenci de Déu", que la
protegia d'una idolatria del jo o de qualsevol èxit. Li deia al Senyor: "La
teva felicitat és l'únic que vull", i l'exemple de vida que confirmava
aquest desig "pot indicar també als altres membres de l'ordre com suportar
els moments de foscor o de crisi espiritual, al llarg d'una vida no fàcil,
al servei dels més pobres", diu el P. Kolodiejchuk, autor del llibre, qui
afegeix que aquestes cartes de la Mare Teresa mostren la seva maduresa
espiritual, les seves locucions divines, el seu amor a Crist crucificat com
a base de "la revolució de l'amor" que comença en la pròpia casa, amb el
"apostolat del somriure".
"En aquest silenci, on està Déu?", preguntava
una noia a Benet XVI, qui li responia: "tots nosaltres, encara que siguem
creients, experimentem el silenci de Déu… podem clamar sempre novament a
Déu: "Parla, mostra't!". I sens dubte en la nostra vida, si el cor està
obert, podem trobar els grans moments en què realment la presència de Déu es
fa sensible fins i tot per a nosaltres". És possible entreveure'l també en
la bellesa de la Creació, escoltant la Paraula de Déu (així les celebracions
litúrgiques són la gran música de la fe), i en l'amistat, la trobada de
comunió.
Deia la santa: "la meva major alegria ha estat haver conegut
Jesucrist". A Xina va voler rebre-la Deng Xiao Ping. Va ser a la llar per a
minusvàlids on estava el fill de Deng: -"Senyor -li va dir-, està vostè fent
aquí quelcom meravellós, una obra de Déu". Li va contestar: -"Però si jo no
crec en Déu..." I ella, amb aquesta ciència de l'experiència: "-No importa;
Ell sí que creu en vostè..." Això és el que compte, saber que Déu sí que
creu en mi, m'estima, i això es viu així: "Només es té el que es dóna"; quan
ens donem és quan ens deixem estimar per Déu. Quan estem buits és quan podem
donar-ho tot, perquè no tenim res propi, sense el jo; així va ser ella,
experta en Déu i en humanitat: es manifesta molt bé en aquelles últimes
paraules que un moribund va dir als seus braços: "Gràcies. Ja ni em
recordava del que era un bes...". Aquesta dona que va adoptar el nom de
Santa Tereseta de Lisieux, qui com ella va tenir aquesta crisi abans de
morir, ens recorda com viure de manera autèntica la religió de l'amor que
triomfa des de l'aparent debilitat: la vida sense amor no val res... la
justícia sense amor et fa dur... la intel·ligència sense amor et fa cruel...
l'amabilitat sense amor et fa hipòcrita... la fe sense amor et fa
fanàtic... "Veig Déu en cada ser humà. Quan rento les ferides dels
leprosos, sento que estic curant el mateix Senyor. No és una experiència
bella?"