El mes d'octubre comença amb la
memòria de Santa Teresina, apòstol de la Misericòrdia; ella ens fa veure que
"Déu és només amor i misericòrdia", un Pare que m'estima, i per això ho
perdona tot; realment Déu abans que res és Amor, i tot ha estat fet perquè
ens estima: "Déu va crear només aquells éssers, dels que es va enamorar"
(Card. Lehman). Cadascú podem pensar: existeixo, perquè Ell es va enamorar
de mi. Sóc acceptat per Déu; em vol com sóc. En mi tot és gràcia: vaig
néixer d'un somni d'amor de Déu -que està boig per mi- i em té un amor
gratuït. Una noia, en descobrir com viure de la gratuïtat de Déu, escrivia:
"Una tarda tornava jo de la reunió d'oració i la meva àvia m'esperava a la
cuina, com sempre. Jo li vaig explicar emocionada: '-iaia, no t'imagines!
Déu m'estima com sóc! No he de fer res perquè m'estimi... no és
al·lucinant?' I a la meva àvia se li van omplir els ulls de llàgrimes i em
va dir: '-m'han estafat. M'han enganyat'. I és que a ella li havien predicat
que l'amor de Déu cal merèixer-se'l i guanyar-se'l a base de mèrits. Clar,
com això és impossible, mai s'havia sentit digna i, per tant feliç. Ella no
coneixia el significat de deixar-se estimar per Déu'" (d'una revista de la
renovació carismàtica).
Té raó la néta o l'àvia? Realment el cor de Déu
es bolca en mi com a fill, més enllà de la realitat concreta de les meves
obres bones o dolentes. Quantes angoixes s'han causat, per no explicar bé
com és Déu, mostrant-ho com "justicier"... tota justícia divina cal
entendre-la des d'aquesta misericòrdia, totes les veritats de doctrina, fins
i tot l'infern: que no ho ha fet Déu per a nosaltres, sinó que és la trista
possibilitat de no estimar, l'autoexclusió de qui no vol estimar Déu i als
altres. És al mateix temps cert que les obres són meritòries? Si, i penso
que només podem captar la Misericòrdia quan obrim el cor, és com un raig
immens que hi és sempre -l'Amor que sempre està com caient del cel- però del
que només podem omplir-nos segons el nostre recipient, la mesura del nostre
cor. Com s'eixampla aquest? Quan es dóna; i és quelcom cíclic: la grandesa
de l'amor es multiplica quan es dóna: això porta a fixar-se en el bo, en el
positiu dels altres, en les seves qualitats, virtuts, accions...
Avui és
particularment il·luminant aquest esperit de Santa Teresina, que ens mostra
un Déu tot amor i misericòrdia, on la justícia queda explicada amb la
tendresa. Escriu poc abans de morir: "diu l'Evangeli que Déu vindrà com un
lladre. A mi vindrà a robar-me amb gran delicadesa. Com m'agradaria ajudar
el Lladre!... no tinc cap por del Lladre. El veig lluny i en comptes de
cridar: al lladre!, el demano dient-li: per aquí, per aquí!" Aquest esperit
-de l'Evangeli- és útil per impregnar tots els camps (Dret, relacions
laborals...) però penso que particularment l'educació. Mirant una imatge de
Jesús amb dos nens, explica amb innocència profunda: "sóc jo aquest petit
que ha pujat a la falda de Jesús, que allarga tan graciosament la seva cama,
que aixeca el cap i l'acaricia sense temor. L'altre petit no m'agrada tant;
li han dit quelcom..., sap que ha de tractar amb respecte a Jesús". Tantes
vegades l'educació -també la religiosa- ha estat carregada d'un respecte que
fa por, i el que més ajuda a l'ambient del nostre temps, ple de por i
inseguretat, és aquesta pau i esperança de sentir-nos volguts, malgrat les
nostres equivocacions i incerteses. Quan es troba buida d'obres bones de
cara al judici que arriba a la seva mort, diu la Doctora de l'Església que
Jesús "no podrà pagar-me -segons les meves obres-... Doncs bé, em pagarà
segons les seves".