Teresa de Calcuta el 1947 va
experimentar "una profunda i violenta unió amb Déu", una unió molt intensa
que la va preparar per a 50 anys de soledat, de no sentir l'amor de Déu: la
seva "nit fosca" va ser sentir que Déu la rebutjava o que no l'estimava
prou. Això, per a una persona que està enamorada, que vol donar tot el seu
ser a Déu, és molt dolorós. "Solia repetir que la pobresa més gran en el món
d'avui és la de sentir la soledat de no ser estimat. I -diu Brian
Kolodiejchuk- això és exactament el que li va ocórrer a ella. D'aquesta
manera, es va identificar amb els pobres a qui ella servia. A més a més, va
comprendre millor el valor redemptor del patiment. Estava tan unida amb
Jesús, que Ell va poder compartir amb ella el dolor i la foscor que Ell
mateix havia experimentat a Getsemaní i a la Creu".
Així tenia
experiència del que havia d'ajudar als altres, i així sol preparar Déu a les
persones als qui ha de demanar molt. La Transfiguració del Tabor és prefaci
del patiment de la Creu, la porta "estreta" que requereix abnegació,
mortificació que és desposseir-se del propi jo per vestir-se de la mansuetud
i la misericòrdia, el "passaport" que ens fa amics de Jesús.
Moisès,
perseguit per assassinat, fuig de la seva terra i va al desert, on
descobreix la companyia de Déu. En aquesta soledat veu "l'esbarzer ardent";
que és també el títol de la novel·la de S. Undset que mostra la persona
vulnerable, sola davant Déu: "Paul va romandre prostrat davant la barana de
l'altar. Va notar la voluntat que es tancava entorn de la seva, des del
Regne dels insondables misteris i des de la real presència ubicada a uns
pocs passes de distància (era davant el sagrari); que es precipitava cap a
ell com una inundació, i es va sentir captat pel que en aquest món està
simbolitzat pel foc. La seva ànima va quedar cegada per quelcom que aquí a
la terra té a la llum com a representant. Va ser com si un esbarzer ardent
li atragués cap a si, l'acostés, i el consumís, sense que per això deixés
d'existir... a la poca estona, va cessar l'èxtasi, encara que va deixar
darrere seu una paralitzadora sensació de felicitat.
Va romandre immòbil,
sentint que s'havia assossegat fins al mateix fonament del seu ser. Alguna
cosa s'havia ensorrat al seu interior deixant profunds buits en el més íntim
del seu ser, on regnaria per sempre aquella quietud, encara que tot el que
la seva consciència arribés a sentir fora de tumult mental". Quan es dóna
aquesta experiència íntima de Déu ja no hi haurà més moments de soledat.
Llavors tot és gràcia, creixement, s'aprèn tant dels cops com dels dolços,
tot fa aprofundir en una realitat més autèntica, desposseïts del "cartó
repintat" que adorna el teatre del món, aquest teatre de fira, i s'adquireix
una llibertat d'esperit de no dependre d'honres ni honors, la persona
no té respectes humans i se sent responsable només davant Déu, a qui veu en
la seva consciència, i no es deixa afectar més per res ni ningú... però
sense tancar-se, que seria la resposta neuròtica de fugida del món i dels
altres: és necessari confiar en els amics, escoltar als qui mereixin la
pena.
Potser recordem quan no sabíem nedar i no fèiem peu, en aigües
profundes: els pulmons es disparen, perdem l'alè davant la sorpresa… així
ens sentim de vegades, desconcertats per situacions que no ens esperàvem,
que ens semblen injustes, i aquest desconcert impedeixen pensar, ens fa
sumir en un pou en què es fa de sobte la llum. En aquella dificultat hi ha
concertada una trobada amb Déu, que al mateix temps prepara per a altres
proves posteriors: un esquinç interior -sacrifici- sol ser un preludi de
l'èxtasi, en la simfonia de la vida, i al mateix temps és això un camí per
reforçar-se per al que vindrà… Nuesa de l'ànima que s'uneix a Déu, fortalesa
que ja res té d'humana, santuari on es dóna la trobada…