Prudència i promptitud

Autor: Llucià Pou i Sabaté

 

Explica una història de dos amics pescadors, que van escoltar un dia que en un llac proper hi havia bona pesca. Un dels dos es va posar "a cent": va cercar informació més segura sobre la notícia, després va parlar amb diversos pescadors sobre la veracitat de les veus, va procurar pistes sobre els llocs per a pescar millor, i també va procurar conèixer els diferents tipus d'esquer que anirien més bé. El segon va prendre de seguida una canya, anava enxampant alguns insectes pel camí per a usar-los com esquer, va anar corrent al llac i va tirar els hams a l'aigua. Quan el lent va arribar al llac, el diligent tenia ja les cistelles plenes de peixos grossos, i ja no "picaven" tant, el que anava tant preparat no en va agafar més que uns quants i ben petits.
La prudència és compatible amb el risc raonable, és el camí entre els dos extrems: perfeccionisme i precipitació. Però si evitéssim qualsevol risc, no caminaríem mai, doncs per a caminar fa falta aixecar un peu, i sense els dos peus en el terra sempre podem caure. Aquesta història ens parla de la promptitud davant les decisions. Cal tenir paciència quan "piquen", per a no estirar la canya abans que el peix hagi empassat l'ham, doncs si només està picotejant l'esquer, no s'enganxa. Però això no significa esperar més del degut, doncs es passa el moment, es perd el tren. Les decisions, efectivament, tenen un risc, i aquesta dinàmica ajuda a la innovació i la creativitat. Per altra banda, la decisió ha de ser presa a consciència, segons el judici de la raó, i a això es diu prudència, que és la "regla recta de l'acció", sense la qual no hi ha cap virtut. Sol dir-se que són tres els actes propis d'aquesta virtut: el consell (prendre en consideració, amb lectures o preguntant, etc., en definitiva ponderar el que cal fer), el judici (quan ja hi ha elements per a decidir, establir què he de fer) i l'imperi (una vegada sé el que he de fer, passar efectivament a fer-lo sense més demora). En definitiva, saber què cal fer aquí i ara i fer-lo: deliberació i execució.
Per a això tenim la riquesa de la memòria del passat transformada en experiència (optimitzar el passat), que al costat de les experiències dels altres ens aconsella una determinada manera de jutjar sobre els fets concrets i les circumstàncies per a saber què cal fer (diagnòstic del present), i per a això he de també calcular o millor prevenir les conseqüències futures que arribaran amb aquesta acció (previsió, que és pre-visió, veure abans que passin les coses). No se'm demana la perfecció absoluta (que no existeix en aquesta vida), ni ser més ni millor que els altres, ni estar a l'altura de les circumstàncies i mantenir un nivell que s'espera que he de donar, sinó senzillament donar el millor de mi mateix, segons el moment present. D'aquí la popular dita "el millor és enemic del bo": toca fer el que es pugui sense esperar un dia perfecte que mai arribarà, no deixar per a demà allò que ja es pot fer avui, i no caure "en aquest parany del 'tot o res' que renuncia a una solució bona, que seria factible, perquè somia amb la solució òptima que és inassolible" (L. Riesgo). Pot haver, per falta de celeritat, una sèrie de coses pendents que es converteixen en un llast que impedeix avançar, que atabala i pot ser causa d'estrès a més d'un mal als que es pot perjudicar amb aquest retard. Podria desembocar en un quist dolent, un càncer, doncs apareixen molts motius per a retardar les decisions, i de vegades és per falta d'atenció, per allargar inútilment una situació. En els terminis oportuns, prudència és prendre una decisió, després de ponderar els pros i contres segons aquests passos: si l'assumpte ho requereix, la reflexió es manifesta primer a pensar i escoltar a tots els que han d'intervenir, sense ser dubitatius ja que el "Després" i el "Demà" són els parents del "Mai". Com feia el sevent de Déu Álvaro del Portillo, qui amb gran bondat de cor i (una vegada calibrat el què fer i el com) fermesa en l'execució, passava de la idea (el que calia fer) fins a les últimes conseqüències, a la seva execució, sense embuts ni febleses, sense por al "quina diran".


Llucià Pou i Sabaté