Relativitzant els problemes

Autor: Llucià Pou i Sabaté

 

"He de conquerir la paciència que tant necessito", em deia una persona que donava voltes a les coses, i amb els ulls enganxats al mur, veia aquell problema -el que tenia cada moment- molt gran, inabastable... Quan d'un problema en fem una muntanya estem absolutitzant uns aspectes de la realitat, i cal prendre distància, i una bona manera de fer-ho és amb sentit d'humor, no agafar-nos massa en serio i saber tenir temps per escoltar una bona música o xerrar amb un amic que ens faci sentir valorats i ens animi. Anotar les coses i rumiar-les durant uns dies -comentar-les també amb algú- ens ajuda a adquirir la visió de conjunt. Qui és emotiu ho viu tot intensament, i al no prendre distància del sentiments, es perd, es desgasta... és com si un vol córrer massa ràpid en bici en una pujada, ple d'eufòria, i es "crema" al cap de poca estona. I quan és una emoció negativa, la cosa és pitjor: s'entra en una dinàmica de trepidació i es cau com en un remolí que xucla, i la manera d'evitar-ho és no caure en el precipici, perquè hi ha gent que quan es posa a valorar les coses negatives no para: no només es tiren de caps al riu i s'enfonsen, sinó que es posen a gratar al fons del riu, per anar més avall... Cal tenir disciplina mental per no deixar-se portar per aquestes emocions, i domar el "poltre salvatge" que tenim dins, estar centrats, i guanyar en profunditat: per exemple, no llegir molts llibres i de presa sinó un de sol, i fer-ho amb calma, meditant; fer una cosa a la vegada, i assimilar cada pas, no voler córrer... La vida és com una capsa de mistos i el que crema de seguida les cerilles, fa un gran foc i se li acaben: s'han de saber "gestionar" i administrar bé.
"El que vull és només aquest moment, m'és igual el que passi després o demà"... diu la gent irreflexiva amb esperit de novel·la romàntica (on el protagonista sol morir per les seves imprudències): les precipitacions son motiu de penediments futurs, millor actuar amb responsabilitat, que vol dir amb esforç i sacrifici -no caure en dir: "jo sóc així, no hi puc fer res"- i superar el "només ara": no s`ha de donar tot a la vida en un moment d'entusiasme i morir després, donar la vida de veritat és viure-la dia a dia lluitant ara en un aspecte, ara en un altre, l'harmonia i l'equilibri interior -la maduresa- s'adquireixen quan sabem prioritzar en cada moment l'important, i renunciar a altres coses per tant. Penso que hi ha com unes regles per tot això, que passo a anomenar:
1) Gaudir de cada dia com si fos un pastís, i no pensar en el que manca (el que ens hem menjat ja, el temps que hem gastat, etc.) sinó en el que queda, per aprofitar-ho. "No me'n penedeixo tant del que he fet, sinó sobretot del que no he fet a al vida", diem de vegades, però si tornéssim a viure tornaríem a fer el mateix, és ara que amb l'experiència d'avui -també amb els errors- podem veure què fer, abans no veiem les coses que ara veiem, sense la ciència que dona l'experiència.
2) Pensar en positiu es fixar-se -i agrair- el 90% de coses bones que tenim a la vida (els dons de simpatia o intel·lectuals, la família i els amics, facilitats del progrés...) i alegrar-nos no només de les llums sinó també de les ombres, del que podem millorar: veure les coses és ja mitja feina feta... Però si no dona pau, no pensar-hi: si un dia tot és gris, no pensar aquell dia, esperar que passi. Si les coses es poden solucionar, no preocupar-se; i no es poden arreglar, què n'arreglem amb el preocupar-se? per què amargar-se la vida?, cal esperar...
3) No decidir ni dir les coses enfadat, pensem que queda un "desfogat" però queda pitjor pensant que la paraula que se'ns escapa ens fa esclaus seus. Quan serens tinguem visió de conjunt, amb els pros i contres, ja decidirem i parlarem. A més, cal no canviar allò que s'ha decidit, a menys que hi hagi circumstàncies noves, que facin replantejar-s'ho. L'esperança és fruit d'aquest esforç de creixement interior, de cultivar el silenci creador, pensant que el millor sempre està per arribar, perquè Déu ens acompanya i va obrint nous camins segons el que avui fem, va reescrivint el guió de la història reconduint-ho tot cap al nostre bé.

Llucià Pou i Sabaté