Tothom cerca la felicitat, per sobre
de tot, i ens agradaria trobar la clau de la porta de la felicitat. Diuen
que una princesa somniava felicitats estranyes i tot dormint va sentir una
veu que li deia: “La felicitat et vindrà per certs camins que et seran
presentats; si aconsegueixes conèixer-la, ves darrera d’ella i tindràs això
que desitges”. I es va veure a la terrassa del jardí del seu castell, quan se li aparegué una fada
magnífica, adornada amb tot tipus de joies d’or i de plata. Ella la va
seguir bocabadada, però va veure que no era feliç, i li preguntà: -“Ets tu
la felicitat?” -“No -va contestar-: sóc la riquesa”. Va dir la princesa:
“-Per això sentia al teu costat regust a terra menyspreable en els meus
llavis”.
I va aparèixer una altra fada, coberta amb un mantell d’estrelles. La
princesa va caminar amb ella, i al notar el cor buit li va preguntar: -“Ets
tu la felicitat?” -“No -va contestar-: sóc la glòria”. La princesa va dir:
“-Per això sentia al teu costat que tenia el cap ben ple de fums i de
vent”.
I després vingué encara una altra fada, amb esquelles d’alegria. La
princesa va seguir també aquesta, i al veure en els seus ulls una boira
trista, li va preguntar: -“Ets tu la felicitat?” “-No: sóc el plaer” Va dir
la princesa: -“Per això sentia jo dins l’ànima el pes d’il.lusions
mortes”.
Llavors va aparèixer una velleta
geperuda, amb una cara plena d’arrugues, amb els ulls somrients. La princesa
la va seguir, i caminava per camins que pujaven amunt, i mentre anaven
pujant s’esgarrapava les cames per passar entre les bardisses; però sentia
al mateix temps una cosa dins l’ànima que mai havia sentit abans, i era una
espècie de repòs semblant al plaer. I enmig del bosc es va transformar la
velleta en la dona més formosa i admirable que es podia imaginar. La
princesa va cridar: -“oh! Tu ets la felicitat!” -“No -va contestar-: sóc el
sacrifici. La felicitat completa no existeix en aquesta vida, però de entre
totes les aparences d’aquest món, jo soc l’única
veritable.
Veiem el suc de la història: l’obsessió pels diners deixa regust a
terra menyspreable, de tristesa, perquè no hi ha cosa pitjor que el corcó de
l’enveja, la tristesa pel que tenen els altres (em deia una persona:
“donaria tot el que tinc per arrancar-me aquesta enveja que no em deixa
viure”) i l’avarícia (una persona gran patia molt quan aquell mes, al contes
de posar diners al banc, en tenia de treure: era ja una malaltia i vivia
només per tenir més diners). El poder i la glòria material és tot fums i
vent com un globus que està ple d’aire i un dia es punxa i es veu que no
tenia res a dins, com veiem en models i ídols del nostre temps, que
s’ensorren a la petita contrarietat i cauen en les drogues, la depressió, el
suïcidi... En quan al plaer, és pes d’il.lusions mortes, si es cerca
“passar-ho bé” per sobre de tot, com un mecanisme defensiu, i volent
evadir-se de la lluita per la vida es cau en l’esclavatge del sexe, alcohol
i drogues... i la desesperança.
Pot dir-se que el que fa infeliç a una societat és la recerca desordenada de
béns materials. No hem de voler entendre-ho amb la raó, ja que el dolor no
és explicable: és un misteri; no s’entén amb el cap sinó amb el cor, quan
veiem Jesús a la Creu que dóna la vida per amor: la Creu és la senyera que
mirant-la participem de la misteriosa transformació de l’absurd en el
misteri, i veiem que allò té un sentit, que agafant la creu de cada dia
podem ser feliços. Jesús ens explica el sentit del dolor no pas amb
paraules, sinó amb la seva solidaritat que transforma el patíbul de la mort
en el signe de glòria, com va escriure un poeta, Paul Claudel: "El Fill de
Déu no ha pas vingut a destruir el sofriment, sinó a sofrir amb nosaltres.
No vingué a destruir la creu sinó a jeure sobre ella. Ens ha ensenyat el
camí per sortir del dolor i la possibilitat de la seva transformació". En
aquest sentit, deia sant Josepmaria Escrivà que l’alegria (la felicitat) té
les arrels en forma de creu (el
sacrifici).