A la mort de Stalin, per primera vegada es va denunciar al Partit la
crueltat del dictador: el secretari general del partit comunista, Nikita
Kruschev, va dir al Congrés com s’havia empresonat i torturat milers
d’opositors, s’havia deportat a tants i tants, molts de per vida a les
presons de la glaçada Sibèria. De sobte, una veu l’increpa:
“-¿I tu on eres, camarada, mentre succeïa tot això?” Tots van
entendre que allò li segava l’herba sota els peus a Kruschev, que havia
treballat molt al costat de Stalin, i ara l’estaven atacant de còmplice. Es
va fer silenci, però el Secretari va preguntar amb fermesa:
-“¿Qui ho ha dit, això?” No va respondre ningú. Després de
preguntar-ho un altre vegada, va afegir:
-“Et contestaré. Saps on era jo, llavors? Exactament al lloc i
posició en què tu et trobes ara”, volent dir que així van sobreviure també
ells, amagant-se per por.
És difícil ser lliure totalment, s’ha de mesurar també si val la
pena sofrir les conseqüències d’un acte, tant per bé com pel dolent, per
valorar tot això cal anar dins del cor. Em deia una noia: “Molt poca gent
pensa en l'interior d'un mateix, amb interior em refereixo a l'esperit, la
majoria només pensa en treure el màxim de benefici de les coses sense ni tan
sols pensar en les conseqüències”. La llibertat ha de estar com “amanida”
amb uns ingredients que són la prudència, la justícia, la fortalesa i la
temprança, és a dir per les virtuts (de “vis”, que en llatí vol dir força):
vigor, que dona perfecció a la persona, mèrit de decidir correctament, i amb
l’hàbit que això va creant, amb facilitat i unes disposicions estables; els
actes de llibertat deixen rastre en la persona, la modifiquen en el sentit
que la perfeccionen, li donen un ordre de disposar les coses per aconseguir
el fi que pretén, el que és bo. Això és necessari, per exemple, per la gent
apassionada que viu intensament les emocions, son artistes que pinten la
realitat com Monet la catedral de Rouen: viuen el que veuen encara que
sàpiguen que les coses no són com es capten, però transmeten la impressió
amb el color que els hi dona la llum que incideix sobre les coses, marca una
aparença segons els temps, moments del dia... i pugen dalt al cel com també
baixen a enfonsar-se segons vegin aspectes positius o negatius aquell dia;
és oportú que “facin la mitjana” de aquelles variacions, per establir una
actuació que no els faci decidir en mig de les penes (quan hi ha tempesta,
no es poden fer canvis) ni en l’eufòria (també sol haver-hi en aquells
moments manca de realisme). La llibertat de la persona s’enriqueix amb
l’harmonia de tenir una direcció i no és més lliure el que cada dia i en
cada moment decideix una cosa diferent (la que “vol”) que aquell qui opta de
manera habitual (no dic sempre, perquè no es fàcil sempre i en tot moment
escollir bé) pels actes que el fan avançar decididament cap al seu
fi.
Hi ha qui diu que portar-se segons la raó no ens fa lliures... que
la virtut lliga, i per tant condiciona la llibertat, com si al obeir la
consciència som escaus de les normes... No, la consciència virtuosa no
aclapara la decisió lliure, sinó que li és companya de camí, la llibertat és
capacitat de decisió pel que és bo, i si no s’escull no serveix per res: la
llibertat és donar-se al que és millor, i establir els lligams que
comprometen la vida, no sols el donar, sinó donar-se a un mateix, que és la
realització de la persona... per exemple a la família, ja que la persona
reclama trobar-se “a casa”, una seguretat i un amor “per sempre”. La
llibertat quan es compromet en un projecte queda lligada en el que ha
escollit, i això dona pau, harmonia interior... i per la virtut queda
potenciada en la realització del projecte, és com el públic de un equip de
futbol, que des de les grades anima als que juguen al camp, amb cants,
confeti i fent “la ola”: ho fa tot més fàcil, tot i que no vol dir que
necessàriament ho hagi de fer bé, és una ajuda per fer les coses bé: fa que
l’amor ens tingui els ulls oberts per descobrir detalls per alimentar aquest
projecte dia a dia amb coses noves.