L’art d’estimar

Autor: Llucià Pou i Sabaté

 

Avui que es parla tant de “trobar-se a un mateix” i de autoestima, pot ser s’oblida que un es “troba” quan es dóna, al estimar, i quan sentim l’amor; i que això és un art, que cal aprendre-ho: “No existeix la realització personal si no som capaços de sentir-nos estimats i de sentir que estimem algú de forma intensa, compromesa i desinteressada” (Jorge Bucay). Però és un art tot especial, una perfecció no de “fer” coses, sinó de deixar-se portar per la força interior –que és un do, regal de Déu, gràcia, i al mateix temps tasca per cultivar-, que ens dóna llibertat per fer el bé cada vegada amb més facilitat, i no és que no es notin els impulsos de l’egoisme, sinó que aquest no esclavitza, perquè te tant la llum per discernir el que és bo, com la força per fer el be.

Es conta que en el món dels sentiments, “un dia, mentre jugaven a fet a amagar, la Bogeria buscava l’Amor, que s’havia ocultat entre una muntanya de fulles, i la Traïció li va acostar un trident de punxes esmolades i la va instar perquè punxés el fullatge per descobrir-lo. La Bogeria ho va fer sense mesurar el mal que provocaria la seva acció. Diu la llegenda que, a partir d’aquell moment, l’Amor es va quedar cec i que la Bogeria, plena de culpa, va decidir guiar els seus passos...” L’amor té moltes formes (els amics, entre pares i fills...) però aquí es parla de l’enamorament, que impedeix veure els defectes de l’altre i la seva realitat, substituint-la pel que es porta al cor que es projecta en l’altre, com deia la Remei Margarit: “Algú s'enamora i perd el contacte amb la vida real i quotidiana, els colors són més brillants, l'aire és més pur… es disparen les eufòries i un se sent capaç de moltes coses abans impensables. De sobte s'obre un cabal d'energia disponible que hom no sabia que tenia i la endorfina interna reina en el seu cos per un temps”.... és un descobriment de noves possibilitats, “com si la vida s'hagués desembussat de sobte i trobés una nova porta que conduís a l'exterior… de sobte i per la màgia d'una trobada, s'obren perspectives”. La vida es centra en veure el somriure de l'altre, i junt a aquesta dependència hi ha una sensació de llibertat que es creia perduda i que l’ànima enyorava,  s'instal·la a l'ànima un estat d'eufòria que porta a donar passos abans temuts i que ara s’afronten, s’ha descobert una força interior. “La nova perspectiva descoberta canvia la comprensió d'un mateix i dels altres, així com de la vida sencera”. És la imatge de l’amor cec, com deia Benet XVI: “que no neix del pensament o la voluntat, sinó que en cert sentit s’imposa a l’esser humà”.

A la vida cal enamorar-se, en el festejar de cara al matrimoni, i també en el tracte amb Déu. Però l’amor no és només aquest aspecte romàntic, que sembla etern i “irremediable”, que està com un núvol rosa en el món interior de les emocions i sentiments. Si la cosa queda aquí això té la pega de la irresponsabilitat, no pensar on porten els actes, ni assumir les conseqüències... La història és completada dient que “després de tant caminar junts, l’Amor i la Bogeria es van acabar convertint en parella i que van gaudir immensament. Poques coses són eternes, i va arribar un moment en què l’Amor, cansat de tant deliri, descontrol i incertesa, va deixar el seu pigall i va decidir casar-se amb la Raó. L’Amor va encertar la decisió perquè, guiat per la Raó, van desaparèixer els perills, i les inseguretats es van esvair amb ells” (Vivi García). No és l’amor allò de les tragèdies gregues, dramàtic i irresistible, cal que també sigui intel·ligent. Però diu la nostra història que al passar del temps l’Amor s’avorria com una ostra; va consultar la seva amiga Fantasia que el va aconsellar no deixar la Raó però mantenir l’amistat amb la Bogeria, que doni un pessic d’aventura a la vida, de llibertat. Perquè no quedi esclavitzat, cal que l’amor no estigui lligat només a la raó, sinó que també sigui lliure. Avui es parla molt de “fer canvis” a la vida, però aquests s’han de fer dins i no en coses de fora, ja es pot anar canviant per fora que si un no té un Amor Intel·ligent i Lliure al mateix temps, no trobarà l’harmonia que tant cerca: raó amb poesia, seny i cor... de fet la intel·ligència és amorosa i lliure, té constància per cultivar el millor de la vida, però també imaginació per no caure en l’avorriment, creativitat per despertar cada dia amb coses noves.

Llucià Pou i Sabaté