La Mare de Déu

Autor: Llucià Pou i Sabaté

 

 

Agost és un mes carregat de festivitats marianes, al voltant del 15 - festa major de tants pobles- trobem moltes advocacions… és un mes imbuït d'aquest ambient, com “al bany maria”. Ella és la més santa, la més perfecta, la venerada: “Des d'ara totes les generacions em diran benaurada” (Lc 1, 48), diu ella. I l'Església la proclama al costat de Jesús en cos i ànima, la contempla com Mare de Déu i mare nostra des dels seus inicis: parlen d'això les seves pintures en les catacumbes romanes, des de finals del segle II, especialment com dona orant; com també l'oració “Sub tuum praesidium” (Sota la teva protecció...) que trobem escrita ja en els segles III-IV, i després s'ha desenvolupat en la composició de la Salve Regina, el Recordeu-vos, etc. San Silvestre li va dedicar una església sobre l'antic temple de Vesta dels Fòrums romans; encara que és més impressionant la basílica de la Nativitat a Palestina en l'època de Constantí, i des de llavors, se li dediquen un munt d'esglésies. Llegeixo en un escrit com en la litúrgia eucarística –la llei de la fe- la hi venera ja en l'any 225, de manera habitual, a més de fer-lo en les festes del Senyor (Encarnació, Nativitat, Epifania, etc.). En el 380 es va instituir la «Memòria de la Mare de Déu».

El testimoniatge dels pares de l'Església van aprofundint en la mariologia: San Ignasi d’Antioquia (+110), parla de la concepció virginal de Jesús; Sant Justí (+167) la proclama nova Eva, començadora del nou estirp. Sant Irineu de Lió (+202), fa de la seva maternitat divina base de la seva cristologia: si és veritable mare, Jesús és un dels nostres, solidari; també ho refereix Tertulià (+222). Orígens (+254) comença a dir Theotókos (Mare de Déu) i després ja els altres -Sants Efrè, Atanasi, Basili, Gregori de Naciance, Gregorio de Nice, Ambrosi, Agustí; Proclo de Constantinoble, etc.-, i és la prerrogativa més bonica, dogma de fe des del Concili de Èfes (431). I van anant elaborant-se les seves prerrogatives: virginitat (al s. IV es proclama “aeiparthenos” —sempre verge, després també declaració dogmàtica). Es generalitza el títol de "tota santa" –panaguía-. Se la canta glorificada (en forma de Dormició i Assumpció al cel), Inmaculada concepció, Mediadora de totes les gràcies, Reina de tot el creat... Ella “‘ha estat duta per Déu, en cos i ànima, als cels: i els Àngels s'alegren!’ Així canta l'Església (…) S'ha dormit la Mare de Déu (...) Jesús vol tenir a la seva Mare, en cos i ànima, en la Glòria. -I la Cort celestial desplega tot el seu aparell, per a complimentar a la Senyora. -Tu i jo -nens, per fi- prenem la cua de l'esplèndid mantell blau de la Verge, i així podem contemplar aquella meravella. La Trinitat beatíssima rep i omple d’honors a la Filla, Mare i Esposa de Déu...

-I és tanta la majestat de la Senyora, que fa preguntar als Àngels: Qui és aquesta?” Així pinta S. Josepmaria la icona de l’Assumpta. Després, una setmana més tard, la celebrem també com Reina: “‘Ets tota bella, i no hi ha en tu taca. -Hort tancat ets, germana meva, Esposa, hort tancat, font segellada (…) -Vine: seràs coronada’. (Cant dels càntics, 4) (…) ‘Un gran senyal va aparèixer en el cel: una dona amb corona de dotze estrelles sobre el seu cap. -Vestit de sol. -La lluna als seus peus’. (Apocalipsis, XII, 1.) Maria, Verge sense taca, va reparar la caiguda d'Eva: i ha trepitjat, amb la seva planta immaculada, el cap del drac infernal. Filla de Déu, Mare de Déu, Esposa de Déu. El Pare, el Fill i l'Esperit Sant la coronen com Emperadriu que és de l'Univers. I li rendeixen homenatge de vassalls els Àngels..., i els patriarques i els profetes i els Apòstols..., i els màrtirs i els confessors i les verges i tots els sants..., i tots els pecadors i tu i jo”.      

Llucià Pou i Sabaté