Déu concedeix a alguns un do: que ho
deixin tot (Lluc 14, 26; Marc 10, 28-31) i es dediquin plenament al seu
servei –seguir a l'Anyell onsevulla que vagi: Apocalipsi 14, 4- per a
ocupar-se d'Ell i de les seves coses, per a agradar-lo (1 Corintis 7, 32), i
donar un sentit profètic en el món, mentre caminen a la trobada de l'Espòs
que ve (Mateu 25, 6), preparant aquell moment quan «no es casaran ni elles
ni ells» (Mateu 22,30; Marc 12,25), i qui viu aquest do «avança la realitat
d'una vida que, no obstant continua sent aquella pròpia de l'home i de la
dona, ja no estarà sotmesa als límits presents de la relació conjugal»
(recorda la Santa Seu). Per això no cal envanir-se (ja ho deia San Clement
Romà) però tampoc avergonyir-se: cada persona ha de poder decidir casar-se o
ser cèlibe per a acollir un do de Déu que testimonia —com ensenya Joan Pau
II— «que el Regne de Déu i la seva justícia són la perla preciosa que s'ha
de preferir a qualsevol altre valor encara que sigui gran, és més, que cal
buscar-lo com l'únic valor definitiu». A més, van tan de la mà les dues
coses, que quan hi ha crisis de comprensió de la virginitat també la
societat està malalta en la seva comprensió del matrimoni, que per cert avui
no gaudeix de molta estabilitat que diguem, i les formes alternatives són
d'allò més complex i insegur… La persona humana ha estat creada per amor,
per a viure en comunió amb els altres, en el matrimoni o virginitat –celibat
apostòlic- que és "un dels tresors més preciosos que Crist ha deixat en
herència a la seva Església" (Pius XII).
És
per tant un do preciós, i per a entendre'l bé cal tenir fe, però tornem a la
pregunta: en l'humà, dóna una vida d'amor, de plenitud -tot i les
dificultats que duu amb si-, és a dir perfecciona a la persona i la duu a
realitzar-se? No hi ha res en el món que ompli tant com l'amor correspost,
es fa gojós qualsevol sacrifici per arrencar un somriure de qui s'estima… i
això es pot donar en les dues formes d'amor esponsal: matrimoni o
virginitat. Qui troba “la perla preciosa”, el “tresor amagat” (Mateu 13),
s'alegra i s'enriqueix, per això qui correspon amb generositat a aquest do i
aquest amor pot trobar la felicitat personal i formar aquesta família
espiritual, que te una fecunditat espiritual. El motiu –ho hem vist abans-
és que la perfecció de l'home consisteix en l'amor, i es realitza més el que
estima més. Viure-ho, a més, confereix una maduresa característica a la seva
missió: creix la capacitat de lliurament, d'arribar a l'amistat amb moltes
persones, amb una llibertat i confiança per a obrir el cor, donar pau.
Aquesta disponibilitat per a dedicar-se al servei de la evangelització és
font de felicitat, per això San Pau escriu: «m'agradaria que tots
estiguessin com jo» (1 Corintis 7,7).