Anava caminant un nen amb el seu pare, i aquest li pregunta: -“A més
del cantar dels ocells, escoltes alguna cosa més?” El nen va respondre:
-“Estic escoltant el soroll d'una carreta”. –“Això és -va dir el pare- És
una carreta buida”. Va preguntar el nen: -“Com saps que és una carreta
buida, sí encara no la veiem?” Va respondre el pare: -“És molt fàcil saber
quan una carreta està buida, perquè fa soroll. Com més buida la carreta, més
gran és el soroll que fa”. Quan vegem una persona parlant massa,
interrompent la conversa dels altres de manera inoportuna o violenta,
presumint del que té, sentint-se prepotent i superior als altres, recordem
allò de... "com més buida la carreta…”
Tagore a les seves escoles de l'Índia deixava els nens escampats pel
camp, en llibertat, un quart d'hora al dia per a la contemplació en silenci.
"El silenci no és només absència de soroll, sinó també una necessitat
positiva de l'esperit, una real conquesta de si... El silenci al ser un
mitjà de perfecció, implica per al seu èxit molt sacrifici i heroïcitat. Fer
silenci, és saber callar, saber escoltar. Podríem dir, l'escoltar-callar és
per natura, però el saber fer-ho implica perfecció”. És necessària una
educació en el silenci, que passa per aquesta unitat de raó i
intel·ligència, conèixer discursiu i intuïtiu, de paraula unida al repòs
callat, on els arguments van de la mà de la contemplació. Això és
especialment important avui, perquè -com deia un- sense el silenci no es pot
admirar, i sense admiració no es pot contemplar, i sense contemplació no hi
ha saber, mor la ciència perquè cessa el pensament.
Aquesta
pedagogia del silenci porta a trobar-se amb un mateix, perquè “ningú pot
saber qui és si no li diu el silenci” (Romà Guardini). L'essencial,
invisible als ulls, és també inaccessible a la nostra oïda. És necessari
emmirallar-se en aquest mirall de la veritat que és el silenci, per ser un
mateix, i després poder donar del que s'és als altres, si un es té a si
mateix pot donar-se -només podem donar quan ens tenim-, perquè –com diu un
proverbi budista- “quan ‘el que té la llum' roman en silenci i pensa el més
just, el seu pensament s'escolta a mil milles de distància”. Hi ha quelcom
misteriós en qui sap “callar” i aprofundir en el seu ser, llavors “és”
veritablement: aquest silenci és creatiu, i porta després a una acció
eficaç.
“Ningú parla amb major autoritat que qui està habituat a callar”
(Kempis).
Quan no sabem guardar aquest silenci interior, petem: ens
escampem en un activisme destructor, perdent la nostra millor obra, quan no
la deixem adormir en el silenci: “la força de la paraula està en proporció
directa amb el silenci en què ha estat engendrada… estem pastats amb gotes
del silenci diví, el silenci de la comunió intratrinitària i aquestes gotes
del silenci etern donen al nostre fang una textura molt especial” (A. López
Baeza). Aquest trobar-se en el silenci callat pot conviure amb el soroll
exterior i el parlar, perquè no es destrueix l'essència, es segueix
conservant el foc. El silenci creador parla dins l'ànima, allà es reviu com
el Verb es fa paraula… Paraula que parla sempre en l'etern silenci, i en el
silenci ha de ser escoltada per l'ànima. Benet XVI deia aquests dies en la
festa del Corpus: "En la vida d'avui, sovint sorollosa i dispersiva, és més
que mai important recobrar la capacitat de silenci interior i de
recolliment: l'adoració eucarística permet fer-ho no sols entorn del 'jo',
sinó més aviat en companyia d'aquest 'Tu' ple d'amor, que és Jesucrist, 'el
Déu pròxim a nosaltres'". Aquest silenci és llavors diàleg, ens obre al
cosmos i ens uneix al destí de tot el que crea. Silenci d'adoració, en el
que es veu que tot és gràcia. El parlar és fluir de l'interior, en una unió
coherent -com la de Jesús- de veritat i amor: ja no es viu d'èxit, d'imatge
social… quan el silenci m'ha
dit que Déu m'estima, cap paraula contrària em pot treure la pau.