Amb la festa de Pentecosta l'efusió de l'Esperit Sant posa punt
final a la Pasqua, temps d'alegria i de primavera, d'efusió d'amor per la
qual –com recorda la recent exhortació apostòlica sobre l'Eucaristia de
Benet XVI- la «vida eterna» ja s'inicia en nosaltres en aquest temps, per
“el canvi” que Jesús realitza en nosaltres, en la comunió: «El qui en mengi
viurà per mi» (Jn 6,57). Aquest “principi de vida nova” l'explicava S.
Agustín imaginant que Jesús li deia: «Sóc el menjar dels grans: creix, i em
menjaràs, sense que per això em transformi en tu, com l'aliment de la teva
carn; sinó que tu et transformaràs en mi». Aquest canvi, la gran mutació,
consisteix en el fet que les coses humanes es poden fer divines, com indica
la paraula “sacrifici” (de “sacri”=sagrat i “ficio”=fer), “fer sagrat”,
una “transformació de la nostra
realitat humana guanyada per Crist… tot el que hi ha d'autènticament humà
—pensaments i afectes, paraules i obres— troba en el sagrament de
l'Eucaristia la forma adequada per ser viscut en plenitud. Apareix aquí tot
el valor antropològic de la novetat radical portada per Crist”.
Recordo
a Joan Pau II que ens comentava a un grup d'universitaris el dia de Pasqua
de 1989 aquest canvi que comporta la resurrecció que “no podia venir de
l'home, no podia venir del creat. Veiem que allò que s'ha creat tendeix a la
mort i també l'home està destinat a morir, en aquesta terra, perquè està
sotmès a les lleis del que crea. Donar la volta a aquestes lleis, i causar
una vida després de la mort no podia fer-ho un altre sinó Déu”. És la
“iniciativa de Déu”, Déu amb nosaltres, que no ens deixa sols, tot allò humà
queda transformat en diví: “la gent, tota la civilització, la cultura, la
ciència, la tècnica”, tot això està limitat en quant d'humà, i “si l'home no
sap pronunciar la paraula ‘Déu', certament per a ell és difícil; cercarà
diverses explicacions per no acceptar de fet l'esdeveniment. Però, si té
bona voluntat, si té la fe, al final dirà: ‘això és obra de Déu'. (La
Pasqua…) és el dia en què l'home està gairebé obligat a pensar sobre tot
això, sobre tota la creació i sobre ell mateix com sobre ‘l‘obra de Déu'”.
Ens interpel·la a veure-ho tot segons aquesta llum, aquesta ‘revolució' de
Jesús, i que produeix tantes conversions en el cor de tants homes, que amb
la seva reflexió i amb la seva sensibilitat, se senten remoguts.
Alguns pensen que cal apartar-se del món que sembla que s'aparta de
Déu, que les realitats de la terra no són més que un camí per al més enllà;
però si allò que s'ha creat, allò humà, queda tocat per l'acció de Déu,
llavors es pot convertir en obra de Déu, “Opus Dei”, d'una manera nova: la
intuïció de “veure sempre més, sempre més profundament això que és creat i
segueix les lleis de la natura: això que és humà, això que és meu, personal,
com 'Obra de Déu', com a iniciativa de Déu, presència de Déu”. Les realitats
de la terra, com deia sant Josemaría Escrivá, no seran obstacle sinó que a
través d'elles (no malgrat elles) es realitzarà aquesta unió amb Déu, com
continuava dient el Papa: “us desitjo… aquesta conversió profunda que no
disminueix res d'allò que s'ha creat, d'allò humà, és més, ho augmenta, ens
fa aprofundir en totes aquestes realitats, les posa en tota la seva plena
dimensió, perquè totes les coses creades, les dimensions humanes tenen la
seva plenitud en Déu i des de Déu. Us desitjo continuar en aquest camí…
posar en relleu tot això que és obra de l'home i ha de convertir-se en obra
de Déu. Tot això que és bellesa, pensament, ciència, invenció, creativitat,
universitat, tot això és al final 'opus Dei', ‘obra de Déu' i quan
la cosa està vista així, tractada així, toca la seva plena dimensió… aquesta
trobada amb Crist: trobada que sempre és fructuosa i creativa d'un dia nou
per crear i per convertir, en sentit metafísic, ontològic”.