A la recerca de la veritat perduda

Autor: Llucià Pou i Sabaté

 

Amb Ingmar Bergman ha mort un dels existencialistes que encara es plantejaven les grans preguntes de la vida, en un món buit d'idees; les ideologies que dominaven fa pocs anys es van substituint per un món sense veritats, una galeria d'opinions. Però això provoca insatisfacció, doncs l'home busca la veritat, busca un “per què” viure, per a poder desenvolupar el “com” viure dia a dia de manera suportable. M'ha arribat una història que mostra fins a quin punt depenem d'opinions que es prenen com autèntiques quan són molt fràgils.

Era tardor, i els indis d'una reserva van preguntar al seu nou Cap si el pròxim hivern faria fred o no. El cap havia estat educat en una societat moderna, i per això no coneixia els vells trucs indis. Així que, quan va mirar el cel, es va veure incapaç d'endevinar què passaria amb el temps... Per a no semblar dubitatiu, va respondre que faria fred, i que havien de recollir llenya per a estar preparats. Als pocs dies va tenir la idea de telefonar al Servei Nacional de Meteorologia.

-“El pròxim hivern serà molt fred?” -va preguntar.

- “Sí, sembla que el pròxim hivern serà bastant fred”, va respondre el meteoròleg de guàrdia. De manera que el Cap va tornar amb la seva gent i els va dir que es posessin a ajuntar encara més llenya, per a estar encara més preparats. Una setmana després, el Cap va trucar altra vegada al Servei de Meteorologia i va preguntar:

-“Serà un hivern molt fred?”

- “Sí -va respondre el meteoròleg- serà un hivern molt fred”. Preocupat, el Cap va ordenar als seus germans que recollissin tota la llenya possible, ja que semblava que l'hivern anava a ser veritablement cru. Dues setmanes més tard, el Cap va trucar novament al Servei de Meteorologia:

- “Estan vostès absolutament segurs que el pròxim hivern haurà de ser molt fred?”

- “Absolutament, sens dubte -va respondre el meteoròleg-, serà un dels hiverns més freds que s'hagin conegut”.

-“I com poden estar vostès tan segurs?”, va preguntar el cap.

-“Doncs perquè els indis estan recollint llenya com bojos!”.

Avui, canviem coses que es feien de tota la vida, per modes efímeres, com no prendre oli d'oliva (que s'ha demostrat tan saludable), o exposar la pell nua al sol (que s'ha vist tan perniciós, prendre'l sense precaucions). És sorprenent la fragilitat de tantes conviccions que es prenen contra el que sempre ha funcionat; s'experimenten canvis substituint el que funcionava per quimeres i molins de vent: com els divorcis express o adulterar el matrimoni amb altres formes de convivència…

Alexander Solzhenitsyn ens va fer veure com després del comunisme, la gran mentida, hi ha un buit sobre la veritat, i apatia en la seva recerca. Europa va flirtejar amb el marxisme, i ara es troba amb una democràcia sense veritats, sense principis per a fonamentar la dignitat de la persona i de la família. Davant aquesta incertesa, la tradició cristiana dóna una resposta i s'ha format una rica tradició occidental, aquest humanisme cristià de la qual bevien els pares de la unió europea, i que ens protegeixen de les devastadores experiències dels recents règims nazi i stalinista, que van acabar com van acabar per estructurar-se sobre la base d'una concepció anti-persona. Avui podem caure de nou en aquest parany quan ens ofereixen noves maneres de “famílies” o de “deseducació” sense que estigui comprovat la seva veritat. Hi ha lleis que ens demanen tenir confiança en alguna cosa propugnada per qui no tenen res en el cap, alguna cosa tan fal·laç com alguns valors de Borsa, que després que s'inflen baixen en picat, així apareixen i desapareixen opinions que deixen un rastre de desastres en la història. Per això urgeix defensar la veritat, també en les lleis.

Llucià Pou i Sabaté