En la vida hi ha coses que
es veuen (plaer, diners, glòria), i altres que no (amor, amistat, religió),
de vegades sembla que no tenen valor les coses que no es veuen, que no
serveixen per a res, perquè no són útils a un nivell pràctic, però després
veiem que la cosa és al revés: que quan falten aquestes coses que no
“serveixen” per a res, la vida no serveix per a res: falla l'autoestima, un
es queda sense família o la que té queda destrossada, o es pateix una
soledat quedant-se sense amistats... En aquesta recerca de la saviesa, del
valor de les coses que no es veuen, Jesús és camí al coneixement, veritat
interior que il·lumina, vida plena: en mirar-me en ell em veig a mi mateix,
i en la veritat de Déu conec la meva. Aquest camí de la humanitat de Jesús
em fa veure la meva humanitat, no el jo superficial (el visible, aparent)
sinó un coneixement amorós, a nivell profund de cor, que afecta el sentit de
la vida. A aquestes trobades de mirar i sentir-se mirat per Jesús li diem
oració: ella il·lumina la consciència del jo. Així, veig tot amb la llum de
la fe, amb els ulls divins: aquella malaltia o un trasllat, etc. com quelcom
que Déu em dóna per unir-me a Ell. No caic en els miratges del fals jo (que
s'afirma en els afanys de poder, riquesa, prestigi...) sinó en l'amor que em
fa lliure, disponible per al servei desinteressat, com diu el místic Juan de
la Cruz: "ya no guardo ganado, ni
tengo ya otro oficio, que ya sólo en amar es mi
ejercicio".
Aquesta saviesa em fa entendre que
només si estimo, sóc "jo". Només quan estimo, visc. I no puc estar envejós
d'altres o amargat, perquè no puc deixar d'estimar-me a mi mateix, si Ell
m'estima sempre: faci el que faci, i així vaig sabent que sóc jo quan
responc al seu amor amb el meu amor, recordava A. López Baeza: no es fa
oració, es "viu" l'oració, si no, no connecto, com si no hi hagués
receptivitat. El que resa mirant Jesús sap que l'únic que ha de fer és
deixar-se estimar... no es menysprea a si mateix, encara que es vegi afectat
pels seus molts pecats... limitacions personals... el seu amor és sempre el
més fort que hi ha en mi... em fa no témer ni tan sols les meves pròpies
contradiccions.
L'oració és un procés, en el que
mai sé les claus últimes. Només s'il·lumina el pas present, sé a on vaig, i
ella em dóna la pau que eixampla el meu cor, fruit d'aquest fiar-se, però no
sé per avançat el que passarà, no sé del futur i els seus mels i fels que
m'esperen, nits i deserts... però sento com Jesús em diu: “no tinguis por,
basta que et sentis cridat a entrar pel camí”, n’hi ha prou en estar guiat
per aquest desig de Déu, i aquí a l'interior, l'esperit de Jesús treballa
perquè aprenguem a viure del seu Amor. En el seu cor m'ensenya que cap cosa
ni persona m'ha de deixar subjugar... En Crist, des del seu cor, estimaré
als altres.
Si l'oració està moguda per
l'amor, la vida també estarà moguda d'amor, i no hi haurà avorriment, cap
gest serà inútil ni buit, sinó expressió d'aquest amor. Tampoc hi haurà
pessimisme ni visió negativa, aquesta contínua obsessió per veure errades o
inventar-se preocupacions, perquè si Déu em vol amb els meus defectes,
aquests ja no m'impedeixen que em trobi a gust amb mi mateix. L'oració és el
nucli de la meva existència, el misteri de la meva vida pastada, ja en el
temps, amb la vida divina: "tras
de un amoroso lance... volé tan alto tan alto, que le di a la caza alcance".
Això dóna una llibertat que es tradueix en l'entrega,
en una “esclavitud” d'amor. El desig de Déu és el motor de l'oració, fam que
ha posat Ell en l'ànima, que ja no s'omple atibacant-se de coses de la
terra, que saben a vins aigualits d'amors versàtils; l'ànima s'obre a molt
més i proclama: “Senyor, no suporto aquest buit, omple'm aquest abisme obert
en el meu cor, aquest vertigen que em dóna guaitar a l'eternitat”.
I
resar és així obrir els ulls a la vida, a la bellesa de tota la
meravella d'allò que s'ha creat, "estranyar-se, sorprendre's és
començar a comprendre" (Ortega i Gasset), alçar-nos de puntetes amb els
braços oberts a tocar el cel, i contemplar Déu en el que ens envolta.