Diuen que un jove anava per carretera amb
cotxe, quan va veure a una senyora d’edat avançada, fora d'un cotxe parat,
al costat de la carretera. Plovia força i enfosquia, i al veure-la
necessitada, va parar el seu cotxe i es va acostar. La senyora al veure’l
vestit pobrament va tenir por, i el jove li va dir: “Estic aquí per a
ajudar-la, senyora, no es preocupi. Per què no entra al cotxe, que estarà
millor? Em dic Renato”. Ella tenia una roda punxada i Renato la va canviar…
la dona li va explicar que estava de passada, i que es trobava perduda en
aquell lloc, sense saber què fer, i no sabia com agrair la preciosa ajuda;
li va preguntar que li podia pagar. Renato va respondre: “Si realment
volgués pagar-me, la pròxima vegada que trobi a algú que necessiti d’ajuda,
dóna-li a aquesta persona l’ajuda que ella necessiti i recordi’s de
mi”...
Alguns quilòmetres després, la senyora es
va detenir en un restaurant més aviat pobre. La cambrera era jove, molt
amable, li va portar una tovallola neta perquè assequés el seu cabell i li
va dirigir un dolç somriure... estava gairebé de vuit mesos d’embaràs, li va
notar certa preocupació en la seva cara, i va quedar curiosa a saber com
oblidava els seus problemes per a tractar tan bé a una estranya, i li va
donar pena que treballés fins tan tard, en aquestes condicions. Llavors va
acordar a Renato. Després que va acabar el seu menjar, es va retirar... Quan
la cambrera va tornar va veure la nota amb unes lletres que havia escrit la
senyora en el tovalló, hi havia 4 bitllets de 500 euros... Va llegir entre
llàgrimes el que deia: - “Tu no em deus res, jo en tinc prou. Algú em va
ajudar avui i de la mateixa forma t'estic ajudant. Si tu realment volguessis
tornar-me aquests diners, no deixis que aquest cercle d'amor acabi amb tu,
ajuda a algú”.
Quan va anar a casa, cansada, pensava la
cambrera en els diners i en el que la senyora va deixar escrit... Com va
poder saber, aquesta senyora, quan ella i el marit necessitaven d’aquells
diners? Amb el bebè que estava per néixer el pròxim mes, tot estava
difícil... Va quedar pensant en que últimament estava empipada amb la seva
situació i que les coses no anaven bé amb el seu marit; va canviar la seva
cara i va dibuixar un gran somriure... Va agrair a Déu tot allò i al entrar
a casa va besar al seu marit amb un petó suau i va murmurar: -“Tot estarà
bé: t’estimo... Renato!”
En la pel·lícula "Cadena de favors" veiem
aquesta idea: un nen inicia un moviment que suggereix que algú faci un favor
gran a tres persones; cadascuna d'aquestes tres persones ajudarà a altres
tres, i així successivament, fins a arribar a un nivell on l'increment
geomètric de favors i bones intencions assoleixin millorar el lamentable
estat en el que es troba el món. El nen llavors procedeix a ajudar a qui més
prop està d’ell, sense adonar-se de l’extensió de les conseqüències que els
seus actes comporten. Efectivament, un es pot deixar contagiar de
l’agressivitat que ens envolta, o pot sembrar amabilitat. Un pot anar a la
seva, i construir el seu destí, o bé fer el bé, i ajudar a tots el que ho
necessitin. La vida és una mica misteriosa, i la història de Renato seria
una cursilada si no fora perquè tots experimentem en les nostres vides
moltes que de vegades és realment així: el que fem als altres, ells fan amb
nosaltres; la vida és un mirall... certes “casualitats” ens fan veure que
tot el que un dóna, torna a un! És com si hi hagués un mirall que funciona
amb el que expressem; si donem odi ens torna odi, si el que donem als altres
és amor, també ho rebem. Sempre? Perquè de vegades sembla que no: en
realitat ho rebem sempre, però d'una altra manera, doncs el fruit més
important de les nostres accions ja s’ha format en el nostre interior,
encara que fora no germini aparentment; encara que no sempre es veuen els
resultats, encara així val la pena. La gran estafa de la vida, l’engany, és
qüestió de verbs, deia S. Tamaro: “Des del naixement ens ensenyen que la
vida està feta per a construir i en canvi no és cert. No és cert perquè allò
que es construeix tard o d’hora s’esfondra, res material és tan fort com per
a durar eternament. La vida no està feta per a construir, sinó per a
sembrar. En el llarg trajecte, des de l’esquerda del començament fins a la
del final, passem i espargim la llavor. Per ventura mai la veiem néixer,
perquè, quan brolli, nosaltres ja no hi sarem. No té cap importància.
Important és deixar darrera un alguna cosa en condicions de germinar i
créixer”. La regla d’or sempre és la de l'Evangeli: fer als altres el que
volem que facin amb nosaltres, sabent que aquesta és la font de la
felicitat: hi ha més alegria a donar que a rebre.
Llucià Pou
Sabaté