“Quaresma” vol dir 40 dies de Jesús al desert,
abans de la vida pública, 40 anys del poble de Israel al desert, abans de
poder entrar en la Terra promesa; per nosaltres 40 dies de preparació, que
culminen en la Pasqua, que vol dir el pas de la mort a la Vida, de les coses
velles a les noves: la entrada a la Resurrecció, simbolitzada per la llum de
la Vetlla pasqual. Així com la branca de l'ametller no pot aturar la força
de la primavera, i brolla en un esclat de flors, també la força continguda
de la Quaresma esclata en un vibrant AL·LELUIA!
Què és més important, Nadal o Pasqua? El poble
diu Nadal amb les seves tradicions, els teòlegs Pasqua: en el Llibre de
l'Amic i de l'Amat l'Amor va explorar la Saviesa de l'Amic i li va
preguntar: “-És per l'Encarnació o per la Redempció com l'Amat ha mostrat el
seu amor?” I l'Amic, perplex, va respondre: “-La Redempció suprimeix la
condemnació i l'Encarnació obre les portes de la felicitat”. Però aquesta
resposta duu a una nova pregunta: “-D'aquestes proves d'amor quina és la més
gran?” Tot és el mateix amor diví. La Encarnació ens porta Déu, ens obre les
portes de la felicitat. La Pasqua amb la Resurrecció ens porta a Déu, és un
amor que perdona i que oblida el pecat. Conten de una dona que parlava amb
Déu, i Déu parlava amb la dona. Cada dia la dona parlava amb Déu, i Déu cada
dia parlava amb la dona. Ho va saber el bisbe, i la va cridar: “-és veritat
que parles cada dia amb Déu?” –“Si, parlo amb Déu”. Llavors el bisbe li
digué: “-molt bé. Doncs aquesta setmana jo confessaré els meus pecats a Déu,
i després, quan tu hi parlis fes el favor de demanar-li que t’expliqui els
meus pecats, i després em vens a explicar què t’ha dit, i així sabré si és
veritat o que no parles amb
Déu.
Al cap d’una setmana, la bona dona va tornar a
veure el bisbe, i el bisbe li va preguntar: “-Has parlat amb Déu?” –“Si”, va
contestar la dona. “-I li has demanat que et digués els meus pecats?” –“Si,
l’hi he demanat” –“I què t’ha dit Déu?” –“Que ja els havia oblidat”.
La bondat i l’amor del Senyor duran per sempre... De
vegades mirem només les obligacions i coses desagradables, paraules mortes
que no mouen: “Quan arribarà el moment que menyspreareu qualsevol altre
ritme i no parlareu sinó amb paraules vives? Llavors sereu escoltats amb
entusiasme i les vostres paraules misterioses donaran fruits de vida
veritable i desvetllareu entusiasme” (Joan Maragall). Per això hem de mirar
aquest procés extraordinari de mútua seducció entre Déu i l'home, com
recorda el Papa a la carta d’enguany: és una passada el que Jesús fa, per
conquerir el nostre amor, ja que “només l’amor en el qual s’uneixen el do
gratuït d’un mateix i el desig apassionat de reciprocitat infon un goig tan
intens que converteix en lleus fins i tot els sacrificis més durs”. Jesús
se’ns dóna totalment, amb aquella força que “fa que els amants no ho siguin
de si mateixos, sinó d’aquells a qui estimen”. Nosaltres podem correspondre
i endinsar-nos en aquesta dinàmica de l'amor diví. I no pensant només en el
més enllà, rebutjant la nostra existència actual, sinó revifant-la amb una
veritable passió per la vida, és aquest amor diví que ens fa sentir i veure
tot amb una força especial, amb una alegria de viure més
autèntica.