Amor, flor delicada.

Autor: Llucià Pou i Sabaté

 

          

A la pel·lícula “Secrets d'un matrimoni” d'I. Bergman, apareix una dona –típica mestressa- que vol divorciar-se, doncs en el seu matrimoni no hi ha amor; després de molts anys que “tot ha anat bé”, vol separar-se i l’hi explica a l’advocat: “el meu marit és una bona persona, no li retrec gens, ha estat un pare excel·lent i mai ens hem barallat. Tenim un pis excel·lent i una casa que ens va deixar la seva mare al morir, als dos ens agrada molt la música… és ideal… però no hi ha amor… mai ho n’hi ha hagut… prefereixo la solitud a seguir vivint així, no puc suportar-lo… li vaig dir fa 15 anys que no volia seguir vivint amb ell, va ser molt comprensiu i es va limitar a demanar-me que esperés que els nens fossin grans… m’ha preguntat mil vegades què és el que va malament en el nostre matrimoni, perquè jo vulgui demanar el divorci, i jo li he dit sempre que no ens enganyem, que quan no hi ha amor és impossible seguir vivint junts. Em va preguntar en què crec que consisteix aquest amor, i jo li he contestat mil vegades que és impossible descriure una cosa que no existeix…” La pobra diu que tampoc ha volgut mai als seus fills, que procurava fer el que calia: “sóc algú que té tot el que es pot desitjar, que pensa en una cosa vaga i remota que li diu ‘amor’. Clar que en la vida hi ha també altres coses: amistat, lleialtat, benestar, seguretat, però...” Ella creu tenir encara “possibilitats de trobar l'amor… ara tot està tancat, embotellat… l’inconvenient és que la vida que he viscut m’ha anat ofegant cada vegada més, però encara estic a temps, he de fer quelcom: primer el divorci… ja que els dos ens obstaculitzem d'una manera letal… és espantós”. I la cosa més forta és el que diu a continuació: “M’està passant una cosa molt estranya. Els meus sentits, vull dir el tacte, la vista, l’oïda… m’estan començant a fallar. Sé que això de davant és una taula, puc veure-la… puc tocar-la, però la sensació és feble i vaga, rebaixada. El mateix la resta: la música, aromes, les cares de la gent, les veus, tot s’està tornant pobre, gris i descolorit, com la meva vida”. És dura una vida buida. Aquesta dona ja entrada en anys veu que la seva vida s’ha anat apagant, no sap el que és l'amor: i per això perd fins i tot la sensibilitat. Passa tot el contrari quan un estima: tot es veu lluminós, s’està despert a la vida, es viu de manera autèntica, no hi ha obstacles ni dificultats que no se superin, ja que “fort com la mort és l'amor” (Cantar dels càntics).

Conten d'un espòs que va anar a visitar a un savi conseller i li va dir que ja no volia a la seva esposa i que pensava separar-se. El savi el va escoltar, el va mirar als ulls i només li va dir una paraula: -“Estima-la”. Després va callar.- “Però és que ja no sento res per ella”, va contestar el marit. –“Estima-la”, va repetir el savi. L’espòs avorrit estava ja desconcertat, quan després d'un oportú silenci, va agregar el savi: "Estimar és una decisió, voluntat d’estimar, compromís… no un sentiment; estimar és dedicació i lliurament. Estimar és un verb i el fruit d’aquesta acció és l'amor. L'amor és un exercici de jardineria: arrenca el que fa mal, prepara el terreny, sembra, sigues pacient, rega i cuida. Has de estar preparat perquè hi haurà plagues, sequeres o excessos de pluja, mes no per això abandonis el teu jardí. Estima la teva parella, és a dir, accepta-la, valora-la, respecta-la, dóna-li afecte i tendresa, admira-la i comprèn-la". Això és tot... estima-la.

 Aquest relat d’autor desconegut ens parla que el Mestre de la vida és l'amor. No el sentiment sinó la voluntat d’estimar, de donar-se, doncs l'amor és do de si. L'amor –aquesta voluntat i constància, aquesta fidelitat com resposta- és el que converteix la nostra vida en una cosa viva, que no acabi com una planta mustia, per falta de regar-lo. L'amor és un xic misteriós però val la pena conrear-lo doncs és l’essència de la vida, i de vegades mirem cap a fora, volem canviar les situacions pensant que tenint el que desitgem serem feliços, i seria conformisme no acceptar mai canvis, però tampoc podem enganyar-nos a posar la solució de tot en un anar canviant. De vegades tenim por a enfrontar-nos a l'amor, i el perdem doncs l'amor autèntic és l’absència total de por. Quan trenquem una relació, quan ens refugiem en coses que no estan en el nostre camí, escapant de la realitat, de què tenim por? Precisament d’estimar. La felicitat no està en tenir el que voldríem, sinó a voler el que tenim, no projectar-nos cap a una situació idíl·lica en la qual tot està als nostres gustos, ja que els nostres gustos es marcirien i ens avorriríem com de vegades ens passa amb el “dia a dia”, quan falta l'amor. Hi ha un quelcom amorós, diví, en tot; i quan no ho veig vaig potser borratxo de sensacions que m’impedeixen veure el traçat de la carretera, dominat per la por buscant una sortida fàcil que després resulta tortuosa i infeliç. En una societat de canvis fàcils, és necessari llavors la sobrietat en aquestes formes d’escapament, no tenir por a l'amor autèntic, conrear amb paciència aquesta flor preciosa de l'amor.

Llucià Pou i Sabaté