Aquests
dies ha sortit a la llum un informe de la FAO en el que es parla de més de
800 milions de persones condemnades a la fam, i Benet XVI
també ha denunciat que això és responsabilitat de tots, institucions
i ciutadans, ja que “la terra és un do per a tota la família humana”. Hi ha
“massa persones, especialment nens, que moren de fam”, d’aquí la necessitat
d’«eliminar les causes estructurals lligades al sistema de govern de
l’economia mundial, que destina la major part dels recursos del planeta a
una minoria de la població». La primera actitud per viure aquesta
responsabilitat personal i de cada família, de cada Estat, per actuar i
alleugerir la fam al món, és conèixer la situació, i fruit d’això adoptar
«un estil de vida i de consum compatible amb la salvaguarda de la creació i
amb criteris de justícia vers qui cultiva la terra a cada país», vers la
promoció en tot el món de la justícia i la solidaritat. «Jesús va ensenyar a
resar als seus deixebles demanant al Pare celestial no ‘el meu’ sinó el
‘nostre’ pa de cada dia. Vol d’aquesta manera que cada persona es senti
responsable dels seus germans, a fi de que a cap d’ells els manqui el
necessari per a viure”.
Jean Ziegler va escriure el 2000 un llibre sobre aquest tema:
“La fam del món explicada al meu fill”. Allà diu que ens han parlat massa de
teories, com la de Karl Marx, que “creia que la mancança objectiva
d’aliments acompanyaria encara la humanitat durant segles”, però en realitat
“el que mata, avui, és la mancança social, és a dir, la injusta distribució
dels bens disponibles. Milions d’éssers humans moren de fam cada any, perquè
no tenen uns mitjans financers (o d’altra mena) per accedir a una
alimentació suficient”, ja que aliments n’hi ha, es pot alimentar el doble
de la població actual del món, es pot donar de menjar a 12 mil milions
d’habitants amb els mitjans de producció actuals, segons la FAO.
El problema és el nostre egoisme: “Un mite obsessiona molts
homes a Occident: el de la selecció natural. És un mite pervers! Qualsevol
home sensat reconeix que la destrucció a causa de la desnutrició i la fam
d’una sisena part de la humanitat és un escàndol inacceptable. Però molts,
en això, encara hi veuen avantatges”. Els rics saben que no moriran de fam,
i s’inventen mites de que la superpoblació del planeta és perillosa, que
d’això resulta la fatalitat de la fam. “La fam seria com un instrument de
regulació dels naixements: els més forts sobreviuen, els febles moren. És la
selecció natural. Aquesta idea implica un racisme inconscient”. Com sabem,
aquesta idea estúpida la va escriure el pastor anglicà Thomas Malthus a
finals del XVIII en el llibre “Assaig sobre el principi de la població”: diu
que “la població de la Terra creix en progressió geomètrica i es dobla cada
25 anys. Els béns de subsistència, en canvi, només augmenten de manera
aritmètica”. El problema és els qui l’han agafada en serio, ja que funciona
psicològicament per justificar la visió d’espectres afamats, d’infants
agonitzants estirats per terra en un
dispensari...
Mentrestant,
“els països rics sempre estan
obligats, si volen garantir un preu mínim als seus pagesos, a destruir d’una
manera massiva els aliments o a limitar severament, per llei i amb mesures
de coacció, la producció... la Unió Europea fa cremar o destruir per mitjans
químics, periòdicament, muntanyes de carn i milers de tones de productes
agrícoles i de tot tipus... (l’encarregat) distribueix, més o menys,
tres-centes mil milions de francs francesos de subvencions als pagesos,
ramaders i hortolans d’Europa. Això, essencialment, per garantir el nivell
elevat dels preus dels productes agrícoles... paga aquestes quantitats
enormes perquè els productors europeus renunciïn a augmentar la seva
producció...” Quan veiem això, pensem que en el transcurs de la història, fins avui, s’ha
convertit el món en un joc d’apropiació de l’alimentació per part dels
poderosos. Per què tantes piles de cadàvers a causa de la fam? Per què
aquest martiri quotidià, interminable, per a centenars de milions d’éssers
humans? Els rics són més rics molt ràpidament, i els pobres més miserables.
“El problema de la fam al món és un problema social. Els centenars de
persones que moren cada any de desnutrició aguda moren a causa de la
distribució injusta dels aliments disponibles al planeta”. El que no té
diners, mort de gana lentament; el que té diners, menja. No podem deixar-ho
tot en mans del mercat lliure, l’economia és una ciència humana, al servei
de l’home, no som esclaus dels diners: s’han de sotmetre al servei de l’home
tots els mecanismes de l'economia mundial que hem posat nosaltres. Per a
vèncer la fam, s’ha de promoure una estructura jurídica internacional i
normes per sotmetre aquest egoisme, protegit per estúpides teories. I així
hi haurà veritable pau, quan de veritat es promogui la solidaritat, una
consciència de que tots som germans, fills de Déu.
Llucià Pou i Sabaté