Nadal
és “Emmanuel”, Déu amb nosaltres, es fa tant proper que ja és un dels
nostres, Déu ens estima: per això brilla en tot el món aquesta nit, perquè
ens parla que el èxit a la vida no és triomfar sobre els altres, sinó
estimar, sentir-se estimats. Ve a la terra per dir-nos-ho. I ens porta
l’alegria, fruit de la seva proximitat (“Alegra’t, plena de gràcia, el
Senyor és amb tu”, diu l’Àngel a Maria; i sant Pau: “alegreu-vos... el
Senyor és a prop”).
Agafo
una història inspirada en un llibre de Cronin: un jove que s’en va de casa
després de malgastar quan havia rebut, no sols els diners, sinó també la
salut, i va fer anar en orris l’honor de la família. Va caure en la droga i
robatoris. De tan en tan li
rondava la idea de tornar a casa però se la treia del cap, de vegades perquè
pensava que no seria ben rebut, altres perquè no se sentia capaç de portar
una vida ordenada, li faltava voluntat... al final, va caure en la presó per
els delictes que va cometre, i el patiment que allà provà va fer-lo madurar,
mentre continuava rumiant la felicitat perduda, i la possibilitat del
perdó. Quan estava per complir
la condemna, poc abans de sortir en llibertat, quan s’acostava Nadal, va
decidir-se a escriure a casa seva, els hi demanava perdó de tot el que havia
fet; deia que si el perdonaven, que si estaven disposats a acollir-lo -pares
i germans- posessin un mocador blanc al pomer, que hi havia a l’hort, tocant
la via de tren; que ell hi passaria el dia que sortís de la presó i si veia
el mocador tot passant, baixaria del tren i tornaria a casa. Si no el veia
continuaria el viatge, passaria de llarg, per no tomar mai més... El dia que
sortí, quan ja estava arribant, no gosava mirar. I digué al company que va
sortir de la presó amb ell: "mira tu, que no m’atreveixo..." i va aclucar
els ulls. Era el pomer que tant coneixia per haver-hi pujat de petit moltes
vegades, i tan aviat se l’imaginava amb el mocador –i es posava content- que
sense –i s’entristia-, i anava dient: "-ja ens acostem... que es veu el
mocador, que hi ha un mocador?".
I tot d’una li diu el company: “-No hi ha un mocador, però obre els
ulls... mira!”. I al obrir-los va trobar-se que al pomer no hi havia un
mocador sinó que estava ple de mocadors blancs que tots els de casa seva havien
anat penjant del pomer, fins que aquest sembrava un arbre de Nadal... estava
desitjant tornar, tenia necessitat d’amor, i ara plora emocionat la
generositat del perdó que havia rebut dels seus. Anem per la vida cercant
sentir-nos a casa, allà on ens estimen pel que som, no pel que tenim, una
llar que és família... i quan ens hi trobem, ens hi
quedem.
Nadal
ens parla de tot això, que Déu està sempre esperant que tornem... Jesús ha
nascut per mi, la nit de Nadal, per dir-me que soc fill de Déu, i que faci
el que faci Déu és el meu pare i em perdona. Fora tristeses, doncs. Els qui
viuen l’acolliment de Jesús aquesta nit, troben una gran alegria. L’alegria
que brolla de la llum, i mai més no hi ha foscor en aquest món que queda
ultrapassat per la llum del Naixement de Jesús amb el seu naixement: "Santa
Nit, plàcida nit / els pastors han sentit / l'al.leluia que els àngels
canten en el mon han estat escampant: el Mesies es nat!".
Deia
el Segarra al poema de Nadal que tornem al pessebre, "el camí ens ha portat
a Betlem!", allà trobem al Nen, i "que li darem a n'el Noi de la Mare? Que
li darem li sàpiga bo?" I allà ens podem sentir a casa: "És l’alegria, la
gran alegria, / de veure que encara tenim per consol / la galta freda del
Noi que somia / i el ritme d’aquesta cançó de bressol! ... Que li darem a
n'el Noi de la Mare? Que li darem li sàpiga bo? I mentre deia les dolces
paraules, la cançó anava escampant-se pel món... Quan ve Nadal, la cançó del
miracle / amb el pessebre de molsa i arboç, / ens fa pensar en un desig de
debò, / de donar coses al Noi de la Mare, / coses que vinguin de dintre del
cor, / perquè si és llum i misteri que espanta, / perquè si aguanta la bola
del món, / té la carn nua ajaguda a la palla, / i te les galtes mullades de
plor, / i vol sentir-nos molt més a la vora, / ben apretats al voltant dels
pastors, / i vol sentir a la pell les nostres ànimes / com l'alè de la mula
i el bou!".
Llucià
Pou i Sabaté