Comença l’any amb
el dia de la Mare de Déu. "Quin cel mes blau aquella nit! / Sembla que
es vegi l'infinit, / l'Infinit sense vels, / més enllà de la lluna i dels
estels. // La lluna i els estels brillen tan clar / en el blau infinit de la
nit santa, / que l’ànima s’encanta / enllà..." (Joan Maragall). “Maria”
significa entre altres accepcions "estel del matí" en llengua hebrea:
recorda la estrella que donava orientació als navegants, perquè coneguessin
el camí en la foscor de la nit. Així l’estrella guia als Mags, i nosaltres
volem seguir la nostra estrella fins arribar a Jesús..
Diuen
que existien milions d’estrelles en el cel, estrelles de tot els colors:
blanques, platejades, vermelles, blaves, daurades... Un dia, inquietes, es
van apropar a l’arcàngel Gabriel –que és el seu jefe- i li van proposar:
-“ens agradaria viure a la Terra, conviure amb les persones”. –“Sigui”, va
respondre. “Us faré a totes petitetes, tal com es veuen des de lluny, perquè
pugueu baixar a la Terra”. Diuen que aquella nit va haver-hi una fantàstica
pluja d’estrelles. Algunes es van arraulir en les torres de les esglésies,
altres van anar a jugar amb les cuques de llum pels camps, altres es van
barrejar amb les joguines dels nens, altres volant pels aires... La Terra va
quedar, llavors, meravellosament il·luminada. Però amb el córrer del temps,
les estrelles van decidir abandonar als homes i tornar al cel, deixant a la
terra fosca i trista. –“¿Per què heu tornat?” va preguntar san Gabriel, a
mesura que elles anaven arribant al cel. –“Ens és impossible romandre a la
Terra, existeix allí molta misèria, molta violència, hi ha massa
injustícies”. Gabriel els va contestar: -“¡Clar! Vosaltres pertanyeu aquí,
al Cel. La Terra és el lloc del transitori, d’allò que cau, d’aquell que
erra, de tot el que mor. Res és perfecte. El Cel és el lloc de d’immutable,
de l’etern, de la perfecció. Després que van arribat una gran quantitat
d’estrelles, Gabriel -que sap molt de matemàtiques-, va notar que entre mils
de milions en faltava una: -“¿on és?” Un àngel que estava prop va replicar:
-“hi ha una estrella que ha resolt quedar-se entre els homes. Ha descobert
que el seu lloc és exactament on existeix la imperfecció, on hi ha límits,
on les coses no van bé, on hi ha dolor”. –“¿Quina estrella és aquesta?” va
tornar a preguntar. –“És l’Esperança, l’estrella verda. La única estrella
d’aquest color. I quan van mirar a la terra, l’estrella ja no estava sola:
la Terra estava novament il·luminada perquè havia una estrella verda en el
cor de cada persona. Perquè l’únic sentiment que l’home té i el cel no
necessita retenir és l'Esperança; ella és pròpia de la persona humana,
d’aquell que erra, que no és perfecte, que no sap com pot conèixer l’avenir.
Rebem-la aquest Nadal en el nostre cor, no deixem que fugi i no permetem que
s’aparti.
Maria
és la nostra esperança, la que ens guia a Jesús, que ens l’ha donat al
pessebre. No obliga, ens mostra el camí, respecta la nostra llibertat, com
fa l’estrella, il·lumina. Aquest és el model per l’art de l’educació que fan
els pares amb els fills, els membres de l’Església en el seu apostolat, els
ciutadans a nivell social i cultural: no només transmetre coneixements, sinó
vida, donar llum, ser un referent –estrella- en un món de gent que no sap
cap on anar, que necessita mestres. Amb quina alegria ens diu un amic: “vull
dir-te aquesta pena, només t’ho puc explicar a tu, que m’inspires
confiança”. I aquests guies necessiten llum, donar l’escalfor que tenen;
Maria ens porta a Jesús que ens vol donar llum i calor, ens omple
d’optimisme i esperança que va més enllà del que veiem que de vegades pot
ser una mica negre, que ens projecta cap al que no veiem; ens parla de que
si Déu s’ha fet Infant, és possible un món millor, en el que regni
l’alegria. Que sempre hi ha un punt en el més profund de l’ànima –l’estrella
verda!- que emana la llum i el calor de Betlem, que ens omple i mai ens
deixa sentir-nos buits, que és font inesgotable d’il·lusions i projectes.
Perquè Jesús entra dins la Història, és solidari amb tot lo nostre, i mai
estem sols: “Si les estrelles baixen per mirar-te, / darrera cada estrella /
camina un àngel” (Luis Rosales).
Llucià
Pou i Sabate