Una antiga poesia de Dolors Monserdà i Vidal (1845-1919)
engloba d’una manera fantàstica la il·lusió de una nena el dia de Reis, i la
pena d’una mare pobra que ha renunciat a la seva llibertat, per l’amor de la
seva filla, que és l’únic que té al món, en una Barcelona d’abans, que com a
tants llocs del món hi ha aquests pessebres amb figures de carn i ossos, amb
ànimes grans que alliçonen. Així recitaven de memòria ja fa uns quants anys
les noies que estudiaven internes a “Les Franceses” de Figueres, i així
encara la recordaven amb el temps, i així me la recitava la meva mare quan
jo era petit:
“Dins d'un piset xic i pobre / que hi ha a peu pla d'un
terrat, / treballa una pobra dona, / treballa sense parar.
Si algun cop minven ses forces, / no desmaia, no, que
sap / que al mirar a sa filleta, / les tornarà a recobrar.
Diuen tots quants la coneixen / que hermosa ha estat
sens igual: / avui d'aquella hermosura / sols per record li han quedat, /
unes trenes ondejades, / negres, sedoses, brillants, / que, a l'estendre's
damunt d'ella / a besar ses plantes van.
La nit de Reis n'és vinguda, / i sembla que amb més
afany, / treballa la pobra mare, / tot mirant-se el seu infant.
-Mareta, li diu la nina, / fiqueu-me al llit, que és
prou tard, / i tinc por vindran los Reis / i encara no hi hauré anat.
-Qui sap si vindran, filleta! / lo nostre pis, és tan
alt!
-Prou, com que baixen del cel, / ja els hi ve bé de
passar! / i a fe mare que els espero / amb gran desig aquest any. / Vull que
em portin una nina / com aquella que hi ha a baix!
-Les nines, són per les nenes / que ja res falta els hi
fa; / tu fill meu, que estàs descalça / los hi tens que demanar / que et
portin sabates noves.
-Ai, mare, no em feu plorar! / ja n'estic aconhortada /
de caminar a peu descalç, / de portar robeta vella, / de morir-me
treballant; / però que em dugan la nina / que jo sempre he demanat! / Des de
l'any que van portar-la / a la nena que està a baix, / jo hi he pensat cada
dia, / jo de nit l'he somniat. / Ai, mare, i que n'és d'hermosa! / i que
bonica que va! / Té una careta tan fina, / que sembla de setí blanc, / té
una boqueta petita, / que fins dentetes hi ha! / Obre els ulls quan està
dreta, / i, per dormir, els té tancats, / té uns cabellets com de seda / i
els té rossos i rissats, / porta lo vestit amb róssec / i amb serrells i
farbalans, / i fins mitges i polaques, / i fins sombrero, i fins guants! /
Jo en vull una com aquella, / que tot l'any l'he demanat! / puix si demà
quan me llevi, / la nina no haig de trobar, / com que de nit la somnio, / la
toco i la duc a braç, / pregaré a Déu que al dormir-me / mai me torne a
despertar!
Un gran crit llancí la mare, / del fons del cor
arrencat, / i agafant a sa filleta / i estrenyent-la amb fort abraç: /
-Vés-te'n al llit, amor meva / li digué amb febrós afany, / vés, mes a Déu
no demanis / que no et vulla despertar, / que la nina que tu esperes, / com
la desitges tindràs.
Quan tot just lo dia apunta, / ja la nena s'ha llevat; /
plora i riu i salta i brinca, / i el que li passa no sap. / Li han portada
aquella nina / que ella tant ha demanat: / li han portada i té la cara / que
sembla de setí blanc, / té una boqueta petita / que fins dentetes hi ha! /
porta vestidet amb róssec / i amb serrells i farbalans, / i fins mitges i
polaques, / i fins sombrero; i fins guants!
Res li manca, res li manca / de quant ella ha demanat; /
sols li falten a la mare, / les trenes negres, brillants, / que fins a terra
arribaven, / que hermosejaven son cap, / que entre mig de sa pobresa / les
havia tant guardat!”
Una història emocionant, que ens parla de l’alegria de
donar-se, de la generositat enmig de la necessitat, de la bona mare amb
trenes tant maques, que com que a mercat tenien bon preu, les ha de vendre
per poder comprar la nina per la nena. La vida està feta d’amor: el que no
en té, per més que tingui, és pobre i el que el té ja en té prou, doncs
precisament quan per amor es dóna el que té, ja es té tot.
Llucià Pou i Sabaté