Víctimes del terrorisme

Autor: Llucià Pou i Sabaté

 

 

L’atemptat a la caserna de la Guardia Civil de Vic, que ara ha complert 15 anys, ha provocat un moviment de reflexió: l’associació catalana de les víctimes del terrorisme ha organitzat actes, per recordar els que van morir aquell dia tràgic, el dimecres 29 de Maig de 1991 a les 7 de la tarda. Un crim horrible. Però encara més enllà del dolor, el memorial de les víctimes -10 morts i 28 ferits- ha de servir per crear sentiments de solidaritat: tots ens sentim ferits, estem inter-conexionats i volem sentir com a pròpies les alegries i penes dels altres. Volem que aquesta ferida oberta ens ajudi a millorar aquest món, on des de l'Orient mitjà fins a l'occident, de nord a sud, veiem violència en molts Països.

El cor de l'home és una font inesgotable de crims, com també de accions sublims, per això tenim molta feina no sols a fer lleis, sinó a crear una bona educació: el violent pot ser educat, i millor encara que tingui ja abans una educació en els valors, perquè no sigui violent. Si tenim com a cosa pròpia els problemes de tot el món, treballarem units als homes de bona voluntat, que són molts, lluitarem units contra la violència, i aquesta unió ens donarà la força per vèncer. Sabem que ens cal paciència, que es necessita temps, i que el sistema és ofegar el mal no amb odis i rancúnies, sinó amb abundància de bé. Amor, pregària... per les víctimes, pels agressors... La caritat és sempre el llenguatge més bell, té mil formes de fer segons la manera de ser de cadascú, l’important és sembrar: els fruits, vindran...  penso en Jesús, que va lliurar la seva vida per nosaltres: el crit de Jesús en la creu, no delata l'angoixa d'un desesperat, sinó l'oració del que resa pels que l’estan matant... fixa els seus ulls en el Pare i ens aconsegueix la salvació... Així els crits del que moren poden també unir-se místicament a la passió de Jesús.

Així neix el perdó interior (l'Esperit Sant pot  transformar la ofesa en intercessió), però això no és impunitat, que no seria perdó judicial, sinó injustícia. L'obligació de reparar és medicinal y educativa per la societat. El perdó va unit a la voluntat de restituir el mal que s’ha fet, d'aquí ve l’aplicació de la justícia, amb les lleis, ja que son deplorables els encobridors -tant a nivell social com polític- dels autors de crims: no son només conflictes polítics; com també els qui fomenten la impunitat d’aquests autors. Això no priva el debat de si és oportú o no eventuals diàlegs amb aquestes associacions terroristes, debats amb treball reflexiu i de diàleg entre tots. Certament, la serenitat és difícil, hi ha agressió estratègica per part d’un domini injust, que no respecta la llibertat, el joc democràtic, que imposa el terror matant innocents. També llavors ens cal purificar la memòria a tots, tenim exemples de persones que han donat la vida per la construcció d'aquesta entesa ciutadana, al País Vasc i tants altres llocs.

De manera que un "alt el foc permanent", no pot ser un "ara no us mato i us oblideu dels que abans he mort", sense demanar perdó per les víctimes. Reconèixer la culpa i demanar perdó és el primer pas per un possible camí vers la reconciliació, però al mateix temps cal un respecte a la memòria de les víctimes, i això passa perquè públicament es faci justícia, ja que la pau i concòrdia vindran del respecte a la dignitat de les persones.

Aquest discerniment, però, depèn de una pau interior de cadascú, basada en l’amor i coherència personals... i l’acció social: no n’hi ha prou que jo critiqui els conflictes de Irak o Timor, de Sierra Leona o Georgia... jo que hi faig?, cerco la formació adequada? Ens cal “saviesa” per enfocar les coses, “intel·ligència” per cercar la veritat, “consell” per poder encertar en mig del caos, “fortalesa” per mantenir l'ordre, l'autoritat i la justícia, “ciència” per saber distingir clarament entre el bé i el mal –entre la falsedat i la veritat, la malícia i la bondat, la esclavitud i la llibertat-, i aquests dons de l’Esperit Sant, la festa del qual enguany celebrem, es completen amb la “pietat” per saber-nos fills de Déu i germans dels homes i dones, i el “temor de Déu” que ens porta a respectar la seva justícia.