Els sants no tenen por d’estimar

Autor: Llucià Pou i Sabaté

 

 

Aquests dies hem pogut participar en la celebració de la declaració de virtuts heroiques de la fundadora de les Josefines, Caterina Coromina; i la festivitat de Josepmaria Escrivà, quan comença el cinquè aniversari de la seva canonització. És motiu d’alegria veure les obres de caritat que s'estenen a països més llunyans, i també a les nostres terres. Voldria fixar-me en dos aspectes, que apleguen aquestes dos celebracions: no tenir por del món, i el testimoni de l’amor.
“Mar endins!”, va suggerir Joan Pau II de feliç memòria, a l’entrada del nou mil•leni. Anem endins amb Jesús, en la seva barca. Ens diu que no tinguem por, que ell està amb nosaltres. Aquest missatge és molt important: Jesús salva, està amb nosaltres. D’ell venen tots els fruits. De vegades però tenim por, no pensem que Déu només és amor i misericòrdia. Penso com s’ha desenvolupat tant progrés, precisament en països d’arrels cristianes –conjuntament amb les gregues, romanes, i jueves-... Però hem tingut por de les conseqüències d’aquesta evolució del món, pot ser cercant una seguretat, per no “tacar-se” amb coses “noves”, s’ha continuat amb allò “tradicional”, deixant tants camps en mans de gent que no compte amb Déu. I així, molts cristians s’han retirat dels camps de la política, premsa, activitats econòmiques..., àmbits tantes vegades tancats per això al missatge de Jesús. 
Però a la Bíblia veiem que Déu ha fet les coses bones (i quan va fer l’home i la dona els va veure molt bons), i no hem de tenir por de les coses del món, ja que l’home ha estat posat en el món per conrear i guardar aquest jardí de la creació. El món és casa nostra, estem a la casa del Pare, i és aquest el món que hem de santificar amb la nostra vida d’amor. Aquest missatge d’aixecar les coses humanes cap al cel, ser del món sense ser mundans, es fonamenta en fer les coses amb Jesús, a qui trobem cada dia i amb ell continuem la redempció, essent “sal de la terra”, “llum del món”. 
Aquesta tasca es especialment important en tres camps: 1) la família –és interessant la trobada amb el Sant Pare a València, la setmana que ve-: la fidelitat en l’amor, entre els esposos, amb els fills; 2) la joventut, avui tant necessitada d’exemples d’amor i d’autoritat, de bona educació i de formació religiosa i de virtuts; 3) la cultura, on es vol excloure Déu en una idea equivocada de que llibertat és absència de pensament, de idees; i hem de treballar en una sembra de bona llavor, en els diferents mitjans de transmissió i creació de cultura. Participar en aquest món, al que estimem apassionadament. Des que Jesús s’ha encarnat, no hi ha realitats de la terra profanes, s’han obert els camins divins de la terra. Es tracta de no estar com esclaus en el món, avorrits, sinó estimar la vida, transformar la prosa diària en vers heroic. La vida és com una cançó, que te una lletra i una música. La lletra és el que toca fer, cadascú te les seves obligacions. La música és el que dona sentit a tot, la música ve del cor, és l’amor que posem en el que fem.
D’això ens ha parlat el sant Pare en la seva encíclica: som feliços, estem realitzats, quan estimem. Hi ha més alegria en donar que en rebre, i –les obres de caritat de l’Església ens ho recorden- “l’amor creix a través de l’amor”, s’eixampla la nostra capacitat d’estimar, i de felicitat per tant. L’amor ve de Déu i per això tendeix a l’infinit, però de vegades el volem tancar dins les nostres limitacions humanes, i llavors queda marcit: fins i tot es fan disbarats en nom de l’amor. L’amor de per si tendeix a la transcendència, i a veure la persona estimada, desitja estar contínuament amb ella, notar la seva presència, el seu rostre, la seva figura... Tot amor ens parla de Déu, i com els sants també nosaltres volem veure Déu, cerquem el rostre de Jesús. Però aquest amor apassionat no és suficient, no som àngels, també hem de sentir-nos estimats, sentir-nos a casa. És un segon element de l’amor, que el Papa també ha remarcat: necessitem estimació, si no ens quedem secs, mustis... L’altre dia em deia una persona que al participar en un grup formatiu, va deixar de ser agnòstic, va sentir-se estimat i va conèixer Déu. Tots sabem que quan ens sentim estimats ens quedem allà, ens sentim a casa nostra, això ho hem notat molts. A l’Església, als diferents apostolats o llocs on fem comunitat, hem de estimar així com han fet amb nosaltres, perquè a través d’una mirada d’amor continuem fent veure Jesús. D’alguna manera la gent ens demana “volem veure Jesús”. Per últim, hi ha un tercer element en aquesta vida que vol ser feliç, que és la creu, quan no trobem aquella estimació que esperàvem, i diem a Jesús que volem participar de la seva creu: “mi vida es tota de amor / y si en amor estoy ducho / es por causa del dolor / pues no hay amante mejor / que aquel que ha sufrido mucho”. I comentava sant Josepmaria que vivint-lo, no és això una “cursilada”, perquè l’amor no és plaer, és sacrifici ofert, que omple d’alegria: l’amor te sempre aquesta cara i creu, alegria amb un punt de plorar, però amb l’esperança del gaudi etern.