L’esclat de la primavera

Autor: Llucià Pou i Sabaté

 

 

La natura no pot aguantar més la primavera que porta dins, i les plantes esclaten en un mar de colors, una simfonia d’olors... Jacint Verdaguer ho cantava molt bé. Hem entrat en l’equinocci de primavera; hem començat un  nou  cicle vital: “Neix vida, bellesa i s’esvaeixen malsons. Les lleus pluges aclareixen els camins i remarquen els horitzons perquè sapiguem ben bé cap on hem d’anar. La primavera és una renaixença del cosmos, és a dir, de l’harmonia de l’univers amb tots els seus éssers i les seves potencialitats. La primavera, en fi, és un gènesi perpetuat, fascinació que dóna goig al viure i creació que desvetlla els esperits ensopits i alacaiguts” (Mn. Ramon Pou).

 

La primavera és l’exuberància de la vida, obrir els ulls, sentir-nos vius, la fecunditat de la natura porta a l’amor: “M’agrades, primavera, quan ets verda... i així sé que ets aquí, amb mi, fresca i frondosa, i puc descobrir-te en l’aire, en les coses... i com em xiules els teus secrets!” (Dani Anfruns). Temps de contrastos, de fer camí, del passat cap al futur... temps de quaresma, que ens recorda que a la vida hi ha creu i pasqua, passar del sofriment a l’alegria, que és necessari patir per gaudir del fruit que ja tenim en l’esperança.

 

Diuen que una noia molt maca i admirada per tothom però estava trista, perquè no sabia estimar. Va demanar a Déu ajut perquè s’avorria, el seu cor era fred, glaçat, i no trobava sentit a res. Déu va dir-li que li donaria un cor de carn, però que sabés que patiria. Ella va acceptar i des de llavors va conèixer les emocions del neguit per a qui s’estima, i les alegries de sacrificar-se pels altres.

 

Estimar vol dir també capacitat de patir per qui s’estima. Qui no vol patir no pot estimar, i si no s’estima, no es viu de veritat. Com deia Benet XVI, molta gent vol escollir la vida de manera equivocada. Quan hom diu que els manaments de l’Església reprimeixen, i que em d’alliberar-nos-en, per voler tenir més “vida”, es diu "no" al fill, perquè treu part de la vida; "no" a l’esperança del futur, para tenir-ho tot en present, "no" a la vida que sofreix... Aquesta aparent cultura de la vida es transforma en la anticultura de la mort. Ressonen les paraules de Jesús: “qui vulgui salvar la vida (és a dir, ser egoista) la perdrà, qui la perdi per causa meva (qui es lliura als altres) la salvarà”: de primeres no ens agrada, però és l’opció per la vida, sense Déu tot és boira, buit, mort... Per això amb Déu que és amor hem de optar per l’autèntica alegria de viure, el “si” a la vida. L’Evangeli ens parla d’aquestes paradoxes, el pregó pasqual és com un cant a la primavera, primavera de l’esperit humà, que rega el jardí dels cors. Com la pluja primaverenca neteja i purifica, així l’atmosfera emboirada  dels  humans capficats per interessos amb data de caducitat queda neta per la claror d’aquest camí de l’Evangeli.