El Rosari i la pau en el món
Autor: Llucià Pou i Sabaté
Aquests
dies acaba l’any de l’Eucaristia amb el Sínode que està tenint lloc a
Roma. En aquest mes del Rosari, el record ens va a l’any passat, proclamat
com celebració d’aquesta pregària mariana, quan Joan Pau II celebrava el
25º aniversari del seu pontificat. Ens va escriure una carta molt maca per
demanar a la Verge Maria, al començar el tercer mil·leni, que sapiguem
contemplar el rostre del Senyor amb el seu ajut, i demanar-li el do de la
pau, al Príncep de la pau:
aquesta oració és “instrument privilegiat per construir la pau”. «La
guerra i la injustícia tenen el seu origen en el cor dividit», deia en
aquella carta el Papa: «Qui interioritza el misteri de Crist –i el Rosari
tendeix precisament a això- aprèn el secret de la pau i fa de ell un
projecte de vida... Si el Rosari marca el ritme de la nostra existència,
podrà transformar-se en instrument privilegiat per construir la pau en el
cor dels homes, en les famílies i entre els pobles».
La
pau en el món està avui molt maltractada pel terrorisme i diverses guerres,
i precisament quan no es veu solució humana per resoldre aquests greus
problemes, és més necessari mirar al cel: el Rosari és “l’arma
poderosa” (deia Sant Josepmaria Escrivà) per demanar a la Mare de Déu
que ens porti a tots l’esperança, tant necessària pel món d’avui;
ella és causa d’alegria perquè és portadora d’esperança:
“Rosari” ve de Rosa, i Jesús és la rosa. Maria és el roser portadora
de la esperança, portadora de Jesús. Aquests anys marcats pels atemptats
de Nova York de l’11 de setembre, de Madrid el 11 de març, etc., Joan Pau
II va recordar-nos el missatge de la Mare de Déu als petits de Fátima: que
aquelles pregàries aconseguirien el final de la guerra (llavors la primera
mundial), la conversió dels pecadors... El Rosari serà avui també
l’arma per que venci la pau i acabi el terrorisme, caiguin els nous murs
de l’odi com l’any 1989 varen caure els murs de Berlín.
Com
que la construcció de la pau passa per la oració i la humilitat, són els
petits els qui construeixen el regne de Déu; el Rosari és una pregària
dels petits, del repetir amorosament avemaries, que ens va introduint en els
misteris de Jesús: la Paraula de Déu va fent estada en el nostre cor, i
llavors ens fem petits i podem veure-hi millor, contemplar els misteris,
creure. Aquesta pregària va començar amb els petits, els que no podien
celebrar la litúrgia de les hores. Repassem l’Evangeli, la vida de Jesús
i Maria, la redempció, mentre resem les Avemaries. Allà anem a través
dels misteris a Ain Karim amb Maria i Santa Isabel i proclamem la maternitat
divina de Maria; a Betlem ens posem entre els pastorets, al temple admirem
la saviesa divina (misteris de goig). En els misteris dolorosos recordem la
passió de Getsemaní i la mort del Calvari, en els gloriosos veiem triomfar
Jesús amb la Verge Maria al seu costat, i aquesta riquesa ens permet
penetrar més en el misteri de la nostra vocació, seguir Jesús,
dedicar-nos al seu regne. Joan Pau II -que ha afegit els misteris “lluminosos”,
la vida pública de Jesús (Baptisme de Jesús, les Noces de Caná, la
proclamació del Regne de Déu, la Transfiguració, la institució de
l’Eucaristia)- ens deia del Rosari: “és la meva oració predilecta,
oració meravellosa!”
La
pau en el món depèn de la pau en les consciències, de tenir el cor en pau
i ple d’esperança: amb el Rosari anem per Maria a Jesús, per això Ella
és la nostra esperança: ens porta Jesús, que és el portador de la pau,
el príncep de la pau, perquè ens allibera del pecat i ens ajuda a
preguntar-nos de veritat: què faig davant els grans problemes del món?,
del dolor innocent?, de les injustícies que es cometen amb tan gran insolència?
Quan hi ha pau en les consciències tenim “espai” en el cor per cercar
la pau en les famílies, la nostra societat i en tot el món.