Colònia 2005, els joves de la continuïtat

Autor: Llucià Pou i Sabaté

 

 

He pogut participar aquests dies en la Jornada Mundial de la Joventut de Colònia, en aquesta experiència fabulosa d'un milió de joves vinguts de tot el món –molts alemanys, italians, d'altres països europeus i llatinoamericans, també una notable presència dels de l'Est, i molts orientals…- que ens trovavem “en família” a camp descobert, a 20 km de la ciutat, acampant dos dias tenint com a centre Jesús sagramentat, a la tenda on portava el lema de la Jornada: “venim a adorar-lo”, seguint l'estrella dels Reis Mags. Els punts centrals de la Jornada han estat amb el Papa: la vetlla del dissabte, i al final, la Missa del diumenge. 

Els mitjans de transport ens van deixar uns quilòmetres més enllà, i vam recórrer a peu el trajecte, passàvem entre pobles, amb la gent que sortia al carrer, ens oferien aigua, els més nens unes espigues de blat, també havien decorat amb dibuixos els carrers i oferien la mà al passar dient “guive me five” (xoca aquests cinc). Vam arribar al “Camp de María” i vam anar saludant a altres grups coneguts, després de quedar amb el móvil, que va funcionar bastant bé excepte en els moments punta que va quedar col•lapsat el servei. El so i pantalles gegants, molt be; la terra tova, coberta d'herba, en forma de quadrants organitzats per lletres i nombres, sense tanques i dividits solament per carrers. L'ambient, estupend. I el bon humor tapava els buits que van aparèixer en l'organització (potser degut al fet que esperaven molts menys dels quals al final vam anar). 

Havia dues qüestions en el cap de molts: si seria el mateix la Jornada de la Joventut sense Juan Pau II: el milió de joves és una resposta clara que si, que la gent vol veure al Papa, encara que no tingui el carisma de les masses que teníem fins a ara; aquí no es busca a un home, sinó a Jesús. I aquesta és la segona qüestió, si l'empatia amb el Papa seguiria sent tan forta. Les seves paraules van ser senzilles i profundes, valentes i molt precises, d'una lucidesa extraordinària que unit a la humilitat amb que van ser pronunciades van provocar una participació de sentiments, i entusiasme, fins al moment culminant de l'homilia del diumenge on el que deia va ser contínuament aplaudit: es va establir el “diàleg” al que estàvem acostumats. Moments especialment emotius van ser les referències a Juan Pau II. 

Les previsions de temps eren d'allò més penoses, i de fet va ploure fins a poc abans de la vigília del dissabte, però el Camp de María va ser llavors un oasi, a la tornada vaig comprovar que nomes sortir de Colònia ja trobem pluja, i a Zurich, on em trobo aquests dies, estan encara en alerta, amb els cantons més baixos inundats, vies de trens tancades, i alguns rius desbordats a causa de les fortes pluges, que també van tenir molts altres llocs d'Europa Central. Encara que a la nit va fer humitat i fred, no va ploure (en contra de les previsions) i fins i tot el núvol que encobria Marianlend el diumenge durant la Missa va crear un microclima fresc però agradable, com una ombrel•la de protecció per al sol. 

El Papa va parlar la vigília del dissabte de la recerca dels Mags seguint l'estrella: ens mostren el poder del Rei que troben en Jesús nen; al veure el poder de Déu diferent del que imaginem els homes fan llavors un camí interior, canvien ells a l'estil de Déu. En efecte, davant l'home que vol fer-se déu –estem a Alemanya, on ha hagut intents filosòfics i polítics d'aquest tipus- veiem a un Déu que es fa home, perquè aprenguem a fer-nos déu en Ell, a posar-nos al seu servei, a adorar-lo… a fer com els sants, que “no van buscar obstinadamente la pròpia felicitat, sinó que han volgut simplement lliurar-se… ells ens ensenyen la via per a la felicitat”. El Papa seguia proposant -com Juan Pau II- el repte de canviar el món a través de la vida santa: “només dels sants, només de Déu prové la veritable revolució, el canvi decisiu del món”. Es va referir als totalitarismes que fan absolut el que no és, i produeixen solament esclavitud en els homes. Va acabar fent referència a la gran família de l'Església, amb l'alegria de pertànyer a aquesta família de Déu, “de tenir germans i amics en tot el món”. Això és el que es veia, una família provinent de molts llocs que s'unia en la trobada amb Jesús.