Joan Pau II i la llibertat

Autor: Llucià Pou i Sabaté

 

 

Joan Pau II, a qui tenim com a intercessor al cel, ens ha deixat amb el seu record un magisteri confirmat amb la seva vida, i l'amor a la llibertat n’és un aspecte important: des de jove va batallar per aquesta llibertat, i com a Papa la va defensar on fora amenaçada: des dels països del nord com la seva terra natal, Polònia, fins als del sud, com el conflicte fronterer entre Xile i Argentina. Això l’ha convertit en el líder espiritual del nostre temps. “Joan Pau II va ser sobretot un home lliure, que no s'ha deixat condicionar per res, ni pel nazisme, ni pel comunisme, ni tan sols per les formalitats de l'Església”, deia Monsenyor Gil Hellín, que durant 17 anys va col•laborar amb el Papa. Tots recordem com va dir en cada moment el que pensava, tant si agradava com si no. A Nicaragua va reprendre a un sacerdot que formava part del govern, dient-li: "aquest no és el teu lloc". Es va oposar a les guerres -com la d'Iraq- de manera contundent. Amb la seva humanitat profunda, va saber entrar a fons en la història del nostre temps, i va defensar -amb autoritat, perquè no tenia res a amagar- la llibertat de les consciències, desemmascarant les mentides que arrosseguen a tants i tants. No s'ha barrejat amb qüestions polítiques, sinó que ha anat molt més al fons, fins a trobar en el cor de l'home, en la seva dignitat, el fonament autèntic de la llibertat, com també de l'amor, i de la recerca per la veritat. 

La llibertat en Karol Wojtyla va unida a l'amor i la responsabilitat, i quan no van de la mà aquests tres aspectes s'originen esclavituds. L'autèntica llibertat no és fer el que ens dóna la gana, com un vaixell que va a la deriva amb un timó sense rumb portat pels gustos. No és un moviment espontani que després passa; quelcom efímer com el cartró repintat, sinó una edificació sòlida; una conquesta del bé. No és una mentida camuflada, llibertinatge barat, sinó quelcom que s'edifica de manera consistent. No és quelcom a gust de tots, no és seguir el corrent, perquè els únics peixos que fan això són els que estan ja morts. No és acomodar-se al món, sinó canviar-lo. 

Hem vist aquests dies que està naixent com una onada, un moviment de joves que com els del 1968 fan una revolució. Però no és una cridòria sorollosa sota símbols del moment, sinó com una cançó que va cantant una multitud cada cop més nombrosa, i canta la bona nova de Jesús. No segueixen a un qualsevol, ni a unes normes, sinó a la figura sempre més influent de la humanitat. I Joan Pau II ha estat enllaç entre Jesús i el nostre temps, un “repetidor” d'aquest senyal que constantment s'emet des del cel: com una antena ha transmès la seguretat de que és possible ser cristià en temps moderns, i que val la pena viure la fe. És Jesús qui revela a l'home aquesta llibertat autèntica, que va de la mà de la veritat i de l'amor, que no s'imposa per la violència sinó per la força de la mateixa veritat. 

La gran rebel•lia de Joan Pau II ha estat mantenir sempre la veritat profunda de l'home, el seu sentit religiós. Déu és el Vivent, sempre es troba en la consciència dels homes. Jesús mostra l'home a l'home, en la veritat de ser fills de Déu. I "la veritat us farà lliures". Quan aquesta veritat s'ignora, el mal avança, com una pesta, i provoca l'angoixa de l'home com a absurd, d'un món sense sentit. Davant les pors del món modern, Joan Pau II va ser el Papa que va derrotar a la por, com s'ha escrit en aquests dies. La por és la pitjor de les malalties: esclavitza i degrada fins a oblidar que l'home és imatge de Déu i la vida és sagrada; impedeix el progrés autèntic, i apareixen llavors moltes formes despòtiques d'esclavitud... El món avui és mort de por. La por fa esclaus, sotmet a la llei, qui no és lliure sempre tem el càstig, i per això se sotmeten els homes a regles sense saber el per què; en canvi, el que se sap fill no té por perquè està a casa seva, sent el món com la seva llar, i compleix la llei perquè vol. "El cristianisme no és abans que res un conjunt de doctrines o de regles morals, sinó que és l'esdeveniment de la trobada amb Crist”. La principal manifestació de ser lliure és no tenir por, obrir-se a l'amor que foragita el temor: “L'Amor és més fort que el temor”. Joan Pau II va parlar d'aquest amor de Déu, i va obrir les portes del seu magisteri amb l'exhortació: “No tingueu por!”; amb aquest esperit va portar l'Església al nou mil•lenni -obert sota signes de violència- en la virtut teologal de l'esperança, amb aquell “duc in altum! –mar dins!”. Sense por, perquè Déu és bo, perquè en Crist podem trobar el ple sentit de la vida, la vertadera felicitat.