Joan Pau II, una vida plena

Autor: Llucià Pou i Sabaté

 

 

El 8 d'abril de 2005 hem acomiadat a Juan Pablo II al costat de dignataris i tot tipus de gent de races i religions diverses. Uns han pogut anar a Roma, uns altres hem estat allí amb el cor, hem tingut Roma com centre de les nostres intencions. La Plaça de San Pere s'ha convertit en la casa de tots, on ens hem reunit molts en la mort del pare, i quin pare!: aquest home de Déu ens ha ajudat a obrir les portes del cor a Crist, en qui ho tenim tot, únicament en Ell trobem la plenitud de felicitat. Ha estat un Papa gran en moltes coses: en el seu testament diu que no deixa res material: en realitat, tots sabem que ho ha donat tot, i el que és més, que s'ha donat del tot.

El Cardenal Ratzinger va dir en el funeral que des que Karol va escoltar la veu del Senyor: “Segueix-me!” va començar aquella resposta a la vocació, donant la seva vida, resposta total a la crida divina, com el bon pastor que “dóna la seva vida per les ovelles” (Joan 10, 11) i les duu a romandre en l'amor. El record del lliurament d'aquest gegant de la Història pot aprofitar-nos, per a treure propòsits de santedat: «Aixequeu-vos, anem!», ens deia fa poc amb les paraules que Jesús va dirigir als seus apòstols endormiscats; paraules que avui ressonen en les nostres oïdes amb un to especial de més exigència, per a “aixecar-nos” en un lliurament al ritme del seu, ja que l’hem vist lluitar sense cansament fins al final, superant tot tipus de dificultats, fidel fins a la mort, en una vida plena. No es va reservar res per a ell, va voler donar-se del tot. “L'amor de Crist va ser la força dominant del nostre estimat Sant Pare; qui l’ha vist resar, qui l’ha escoltat predicar, ho sap”, segueix dient Ratzinger: a Joan Pau II li va passar com a sant Pere, a qui Jesús va dir: “«quan eres jove…, anaves on volies; però quan arribis a vell, estendràs les teves mans i un altre et cenyirà i et durà on tu no vulguis» (Joan 21, 18)... En el primer període del seu pontificat el Sant Pare, encara jove i replet de forces, sota la guia de Crist va anar fins als confinis del món. Però després va compartir cada vegada més els sofriments de Crist, va comprendre cada vegada millor la veritat de les paraules: «Un altre et cenyirà...». I precisament en aquesta comunió amb el Senyor que sofreix va anunciar l'Evangeli infatigablement i amb renovada intensitat el misteri de l'amor fins a la fi”.

Des del 2000 –com diu en el seu testament- va entendre que podia cantar el "Nunc Dimitis", les paraules que Simeó va pronunciar quan el seu objectiu de veure Jesús estava complert: "ara pots deixar marxar al teu servent". Els seus últims anys van ser d'alegria per la missió complerta (dur l'Església més enllà del llindar del tercer mil·lenni amb l'aplicació del Concili i d'un diàleg entre fe i raó, religions i cultures; la caiguda dels murs de Berlín; la proclamació de la civilització de l'amor que destruís els murs de l'odi...). Sembla que li fos donada un senyal quan va sortir amb vida de l'atemptat de 1981, i un termini: el temps que li permetés la seva malaltia. I al final de la seva vida va veure que devia seguir duent la creu com a senyera, per a proclamar-la davant una societat que rebutja el sofriment a tota costa. Quan podem cal treure el dolor, però sabem també que l'amor duu a sofrir pels altres, i a trobar un sentit als dolors que permet Déu per a treure d'aquí un bé més gran, la identificació amb Crist en l'amor. Quan ens toca de prop el mal, podem unir-nos a Crist i entrar “en una nova dimensió, en un nou ordre: el de l'amor... És el sofriment que crema i consumeix el mal amb la flama de l'amor i obté també del pecat un multiforme florir de bé”, deia Joan Pau II; i afegia Ratzinger: “encoratjat per aquesta visió, el Papa ha sofert i estimat en comunió amb Crist, i per això, el missatge del seu sofriment i del seu silenci ha estat tan eloqüent i fecund”. Així ho hem vist el diumenge de Pasqua, treure el cap sense poder parlar, en l'última benedicció “urbi et orbi”.

En aquest llarg camí, Joan Pau II va anar des del principi de la mà de Maria, confiant-li tot a ella: “Tous tuus”. Privat de la seva mare terrenal, ella li va fer de mare. “I de la mare va aprendre a conformar-se amb Crist” i proclamar aquell «No tingueu por!». Amb aquesta frase va començar el seu pontificat, i aquest va ser el seu ensenyament al llarg d'aquests 26 anys i especialment amb la seva mort, plena de pau: és precisament aquest crit fet vida per l'amor, el que fa Magne a Joan Pau II: no va tenir por. Si estem amb Maria, si estimem a Jesús, tampoc nosaltres tindrem por.