Sant Josep, mestre I model

Autor: Llucià Pou i Sabaté

 

 

          El 19 de març és la solemnitat de sant Josep, i la pietat popular sol dedicar-li set diumenges en preparació d’aquesta celebració, tot recordant els set dolors i goigs del sant Patriarca. Podríem resumir la seva devoció amb set pinzellades per veure’l model de la nostra vocació, y mestre de com tractar al Senyor.

          1. Home just i senzill. Així es pot definir la grandesa de la seva vida: santedat al abast de tots. Nosaltres volem fer coses extraordinàries, somiem en heroïcitats on demostrem el molt que valem. Ell, el més gran dels sants, després de Maria, passa inadvertit, ens parla de la grandesa extraordinària de la vida quotidiana, que la santedat no està en fer com al circ les coses mes complicades: “més difícil encara!” sinó fer-les amb mes amor.

          2. Home fidel: de fe a prova de foc, dòcil a la veu del Senyor, encara que sigui en somnis, com solia parlar-li l’àngel. S’acomoda als plans divins sense protestar, és l’home del sant encongiment d’espatlles, que tot li està bé. El veig personificat en el servent de Déu Álvaro del Portillo, home bo, amb una fe que es traspuava pau: quan una cosa anava de dretes deia: “gràcies a Déu!”, i quan anava a l’inrevés, deia: “beneït sigui Déu!”, de manera que sempre estava entre donar gràcies i beneir Déu, una mica com sant Josep.

          3. Model en l’amor esponsal. Com diu Fernández Carvajal, Josep estima Maria amb l'amor més pur i delicat que podem imaginar. Se l’ha pintat gran però devia ser jove, el cor si que el tenia ben gran, i amb una puresa digna de l’espòs de Maria. “Participava de la plenitud divina en Crist: estimant-lo, convivint amb Ell, escoltant-lo, tocant-lo. Bevia i se sadollava a la font sobreabundant de Crist, formant-se en el seu interior una deu que brollava fins la vida eterna. Va participar de la plenitud de la Santíssima Verge d'una manera ben singular: pel seu amor conjugal, per la seva mútua submissió a les obres i per la comunicació de llurs consolacions interiors. La Santíssima Verge no pogué consentir que Sant Josep es veiés privat de la seva perfecció, joia i consols. Era bondadosíssima, i per la presència de Crist i dels àngels gaudia d'alegries ocultes a tots els mortals, que només podia comunicar al seu espòs estimadíssim, per tal que enmig dels seus treballs tingués un conhort diví; i així, mitjançant aquesta comunicació espiritual amb el seu espòs, la Mare intacta acomplia el precepte del Senyor de ser dos en una sola carn”  (Isidor de Isolano). Aquesta unió seria molt forta, i pensava sant Josepmaria Escrivá que sant Josep va morir assistit per Maria i Jesús, però al ressuscitar Jesús molts justos també varen ressuscitar i pujar amb Ell al cel, on Jesús va voler tenir al seu costat al que li havia fet de pare, per esperar la mare que pujaria mes tard...

          4. Pare de Jesús i nostre. Relació misteriosa i plena de gràcia, ser “pare nutrici del Verb encarnat; fou creat i posat en el món amb aquesta fita; és l'objecte primer de la seva predestinació i la raó de totes les gràcies”  (R. Garrigou-Lagrange). Envers nosaltres, és el sant Patriarca Pare i Patró de l’Església i de cada membre; a ell li han estat encomanats tots els cristians de tots els temps, i en la multiplicitat de les vocacions, com canten les seves Lletanies: “Sant Josep, il·lustre descendent de David, llum de patriarques, espòs de la Mare de Déu (...), model dels treballadors, honor de la vida domèstica, guardià de les verges, suport de les famílies, consol dels afligits, esperança dels malalts, patró dels moribunds, terror dels dimonis, protector de l'Església santa...”

          5. Model de vocació eclesial. “A tots els qui Déu tria per alguna cosa, els prepara i disposa per tal que en siguin idonis” (San Tomàs d’Aquino). Ell va ser cridat a custodiar el gran Misteri: “Justament Josep de Natzaret ‘participà’ en aquest misteri com cap altra persona, llevat de Maria, la Mare del Verb Encarnat. Ell va participar en aquest misteri juntament amb ella, compromesa en la realitat del mateix fet salvífic, essent dipositari del mateix amor, pel poder del qual l'etern Pare ens ha predestinat a esdevenir fills seus per Jesucrist (Ef 1, 5)” (Joan Pau II). La seva ànima va ser revestida amb dons eminents, per tal de dur a terme la missió extraordinària; i diu B. Llamera que –ja que a ell Déu encomanà allò que més estimava d'aquest món- el ministeri de Sant Josep fou de tal importància que tots els àngels plegats no serviren tant a Déu com Josep tot sol.

          6. Intercessor per l’apostolat. A ell acudim per demanar mes vocacions, i la perseverança: Perquè tenim la gràcia del Senyor, podrem superar totes les dificultats: “quan, per gràcia divina, Déu tria algú per a una missió molt elevada, li atorga tots els dons necessaris per dur a terme aquesta missió, la qual cosa es verifica en grau eminent en Sant Josep, pare nutrici de nostre Senyor Jesucrist i espòs de Maria” (Sant Bernardí de Siena).

          7. “Es mereix el teu afecte, i et convé tractar-lo, perquè és Mestre de vida interior, i te molt poder davant el Senyor i davant la Mare de Déu” (J. Escrivá). “Qui no trobi mestre que l’ensenyi oració, agafi aquest gloriós sant per mestre, i no errarà el camí” (Santa Teresa de Jesús). Ho diu aquella pregària: “Oh, Josep!, baró benaventurat i feliç, a qui fou concedit de veure i sentir al Déu, a qui molts reis volgueren veure i sentir, i no sentiren ni veieren. I no tan sols veure'l i sentir-lo, sinó portar-lo en braços, besar-lo, vestir-lo i custodiar-lo: pregueu per nosaltres.”