On estava Déu el dia del tsunami? 

Autor: Llucià Pou i Sabaté

 

 

La catàstrofe del terratrèmol submarí porta ja cap a 200.000 morts i cinc milions de persones que han perdut casa seva... És quelcom molt dur. A més a més, caldran anys per a l'obra de reconstrucció. Per què el mal? Per què el tsunami, tanta mort i devastació? Com és possible que Déu permeti tot això? Si és bo, com cuida dels homes? Si és Omnipotent per què no fa quelcom? Aquestes preguntes filosòfiques són les que he sentit aquests dies, les que s'han fet des d'un nen de 10 anys fins persones de més edat. 

Hi ha Déu? Mirant l’ordre del firmament i l'abella que amb les seves potes trasllada el pol•len per fecundar les flors, pensant en l'harmonia de tot el que veig, des de l'aigua que cau en la pluja i fecunda la terra per anar al mar i a través dels núvols tornar a fer el cicle, pensant en tanta bellesa i sobretot la meravella de l'amor, la riquesa de la memòria, la set d'entendre, sí, és fàcil arribar a un Déu creador. Però, quina mena de providència permet els desastres?

Aquesta és la gran pregunta. Hi ha dues solucions davant aquesta pregunta: o tot és absurd o és un misteri. Però acollir-nos al misteri no significa deixar de pensar. No. També aquí tinc davant dues opcions: o Déu és dolent perquè jo no entenc com permetria això, o bé Déu és bo i savi, però jo no entenc com va la cosa. És com aquella història d'un aprenent de monjo que en entrar al convent li van encarregar col•laborar a teixir un tapís. Al cap de diversos dies, va dir de cop: "no aguanto més, això és insuportable, treballar amb un fil groc teixint en un embolic de nusos sense cap bellesa, ni veure res. Me'n vaig!..." El mestre de novicis li va dir: "tingues paciència, perquè veus les coses pel costat que es treballa, però només es veu el teu treball per l'altre costat", i el va portar a l'altre costat de la bastida, i es va quedar bocabadat. En mirar el tapís va contemplar una escena bellíssima: el naixement de Jesús, amb la Mare de Déu i el Sant Patriarca, amb els pastors i els àngels... i el fil d'or que ell hi havia teixit, en la part mes delicada del tapís, era la corona del nen Jesús. I va entendre que formem part d'un designi diví, el tapís de la història, que es va teixint sense que vegem mai per complet el que significa el que passa, el seu lloc en el projecte diví. No ho veurem totalment fins que passem a l'altre costat, quan morim a aquesta vida i passem a l'altra.
Els Jueus i Cristians, en veure els desastres humans i naturals en la història, han cregut que allò tenia un sentit amagat; la confiança en Déu ha passat per sobre del diluvi, i la destrucció de Sodoma i Gomorra, etc. Déu és sempre refugi i fortalesa: "Per això, no temem encara que tremoli la terra o s'ensorrin les muntanyes al mar, encara que bramin les onades, i tremolin les muntanyes amb la seva força. El Senyor... està amb nosaltres" (Salm 45). 

No som els cristians insensibles al patiment. Basta veure la resposta de càrites, que a Espanya va recaptar de seguida el doble de diners en ajudes que les que prometia el govern. Però no acceptem que el patiment sigui absurd, pensem que té un sentit amagat. De fet Jesús no va venir a treure’l sinó a omplir-lo de contingut, en deixar-se clavar en la creu. I va ensenyar fins i tot que els que ploren són benaventurats perquè seran consolats (Mt 5, 4). De manera que el mal és un problema difícil de resoldre, però tota la tradició cristiana és una resposta d'afirmació del be sobre el mal. Encara que el cap no ho entengui, l'amor pot descobrir un sentit amagat quan es veu amb la fe que Déu no vol el mal, però deixa que els esdeveniments flueixin, procurant en la seva providència que tot concorri cap al be: tot és per a bé, per als que estimen Déu. Encara que còsmicament defectuós, diu el Cardenal George Pell, Arquebisbe de Sydney, que el món “va cap a la perfecció. Déu ha donat la llibertat a les seves criatures, que pot ser usada per a fins malvats, mentre que la natura avança i canvia, al contrari, segons regles fixes. És inexacte dir que el tsunami ha estat un acte de Déu perquè no ha estat Déu qui ha provocat aquest desastre. Podríem preguntar-nos perquè Déu no ha creat un món més perfecte, perquè permet tant de patiment. No ho sabem. El mal continua sent un misteri, però nosaltres estem cridats a combatre’l, i el mal és només una part de la nostra història”.

No és correcte veure un sentit de càstig al que ha passat a aquests pobles. No, les onades no han matat capritxosament, no han fet cap distinció. Però sempre neix en el nostre interior, al costat del sense-sentit del mal que requereix una reordenació divina, una justícia celestial, un lloc on vagin els justos, on no pateixin ja més. Continuava dient el prelat: “Per als ateus no hi ha una explicació. Per ells la vida és pura fortuna, sense cap objectiu. Només un Déu bo demana i dóna un sentit a l'amor universal i pot fer quadrar tots els patiments humans en la pròxima vida. Ara la nostra tasca és portar a la pràctica aquest amor que nosaltres professem i oferir ajuda als supervivents".