Eutanàsia… què és la mort dolça?

Autor: Llucià Pou i Sabaté

 

 

Tim O'Brien va escriure el 1990 “Les coses que portaven els homes que van lluitar”, preciosa novel•la sobre la supervivència d'un soldat (depèn del que porta). En la guerra, la línia que separa la vida de la mort és més tènue que mai. A banda del que porta a la motxilla, carrega amb la seva memòria, records, amulets, fantasmes del passat, objectes trivials que no li deixen oblidar que hi ha una altra vida més enllà de la guerra. En el capítol “Amics” parla de com Dave Jensen i Lee Strunk es van fer amics al camp de batalla i es van confiar les seves vides, “van fer el pacte que si un dels dos resultava greument ferit –com per haver d'anar en cadira de rodes-, l'altre, automàticament, s'encarregaria de liquidar-lo. Pel que vaig veure, parlaven seriosament. Ho van deixar escrit en un paper, que van signar junt amb un parell de companys a qui van demanar que fessin de testimonis. I llavors, a l'octubre, Lee Strunk va trepitjar una granada de morter enterrada com si fos una mina. Li va arrencar la cama dreta fins al genoll... Dave Jensen es va acostar i es va agenollar al costat de Strunk… va haver-hi dubtes sobre si Strunk seguia viu, però a la fi va obrir els ulls i els va alçar cap a Dave Jensen. ‘-Déu meu!' –va gemegar, i va tractar d'allunyar-se lliscant-se i va dir-: ‘Per Déu, no em matis!' 
–‘Tranquil' –va dir Jensen. Lee Strunk semblava marejat i confós. Es va quedar quiet un instant i després va fer un gest cap a la cama: 
-‘En realitat, no és gaire greu. No és el fi. Eh, en serio… poden tornar a cosir-me-la… va en serio!' –‘És cert. Em jugo el que sigui a què poden'. –‘Ho creus?' 
-Per descomptat que sí'. 
Strunk va frunzir l'entrecella cap al cel. Va tornar a desmaiar-se, després va despertar i va dir: -‘No em matis!' 
–‘No ho faré –va dir Jensen. 
–‘Parlo en serio.' 
–‘Per descomptat'. 
–‘Però has de prometre-ho. Jura-m'ho: jura que no em mataràs'. 
Jensen va assentir i va dir: ‘-Ho juro'. 
–I un moment després portem a Strunk a l'helicòpter. Jensen va estendre la mà i li va tocar la cama bona-: ‘Ves tranquil' –va dir. Més tard ens assabentem que Strunk va morir en algun lloc sobre Chu Lai, la qual cosa va semblar alleujar a Dave Jensen d'un pes enorme”.
Un estudi de l'Institut de Tumors de Milà (dades del 2001, publicats en el diari italià “Avvenire”) reflecteix que de nou-cents pacients dels que es va fer seguiment en aquest any, només un va demanar que se li ajudés a morir. I aquest únic malalt, quan va tenir tractaments pal•liatius que van mitigar el dolor, va canviar d'idea. Continua dient l'estudi que entre els malalts de càncer, l'índex de suïcidis és inferior a la mitjana de la població sana (17.964 pacients investigats a Itàlia en aquests anys per l'Institut de Tumors de Milà, cinc suïcidis, és a dir el 0,027% i una mitja similar es dóna en altres països europeus). Conclouen els autors d'aquest estudi que, mentre els mitjans de comunicació es fan ressò de les campanyes en favor de l'eutanàsia per a aquests malalts terminals, en els corredors dels hospitals no sol ser un argument freqüent: més aviat l'estudi constata que el càncer desenvolupa en la persona una forta afecció a la vida. Franco De Conno, responsable de Teràpies Pal•liatives d'aquest Institut, afirma que més enllà de la legitimitat o no de l'eutanàsia «el problema és oferir a tots la possibilitat de suportar la malaltia sense patiments inútils».
L'eutanàsia a Holanda costa 3.600 dòlars, i explica De Conno que és «un negoci per a les clíniques que practiquen l'eutanàsia, així com per a les empreses d'assegurances i per al servei sanitari que així s'alliberen del pes de l'assistència a un malalt que, quan no és assistit adequadament, l'única cosa que demana és morir al més aviat possible». L'estada diària d'un pacient terminal en un hospital de la xarxa sanitària pública italiana costa uns 180 dòlars. I l'eutanàsia podria ser una temptació per solucionar un problema de manteniment del sistema públic: quan algú no està ben assistit, demana morir i es complau els seus desitjos: s'estalviaria Hisenda tornar a determinades persones el que va rebre d'elles com a cotització de Seguretat Social.
La novel•la citada en el principi compte històries dels records que queden en la memòria, i dels que està feta la vida; acaba amb un cant a l'esperança –que hem de fomentar dia a dia, amb una vida plena-, que ens porta a aquest altre món on no hi ha ja mort, amb una imatge de quan patinava, quan de petit li deien Timmy: “sóc jove i feliç. Mai moriré. Estic lliscant-me per la superfície de la meva pròpia història, movent-me de pressa, viatjant sobre el glaç fos sota el full dels patins, i quan dono un llarg salt cap a la foscor i aterro trenta anys després, adverteixo que és com si Tim tractés de salvar la vida de Timmy amb una història”.