Tenir sentiments positius 

Autor: Llucià Pou i Sabaté

 

 

Compte una història oriental que un deixeble i el mestre passegen pel bosc. Llavors, el deixeble li diu al mestre: 
-He passat gran part del dia pensant en coses que no havia de pensar, desitjant coses que no havia de desitjar, fent plans que no havia de fer...
El mestre li assenyala al deixeble una planta i li pregunta si sap què era.
-Belladona –va dir el deixeble-. Pot ser mortal per a qui mengi els seus fulls. 
-Però no pot matar a qui simplement les contempli –postil•la el mestre. – Així totes les emocions i sensacions i sentiments són incapaços de causar cap mal si no ens deixem seduir per ells.
Els sentiments negatius no han de vèncer-nos, sinó advertir-nos que tenim encara molt treball per esporgar les males herbes del nostre interior, conrear les bones obres. 
Moltes coses que ens fan patir es deuen a una visió negativa del món, una malaltissa visió deformada de la realitat, que ens fa pensar que som dolents, o que els altres són dolents, o que el món és dolent. Es tracta del vell “dualisme” de donar al mal una categoria que no té, com si fos un semi-déu que ens persegueix. 
És veritat que en el món hi ha maldat, però aquesta no és més que l'absència de bé, el mal en si no té consistència, és el negatiu de la bondat, la seva absència. Així la superba, avarícia, luxúria, gola, ira, enveja i mandra no són més que expressions de l'egoisme, de l'absència de l'amor. 
El mal genera sentiments negatius, i l'amor positius. El mal produeix un desordre interior, i el bé una harmonia que dóna pau i felicitat. La cultura grecoromana posava l'ideal del savi en l'absència de sentiments (apatheia). Aquesta “apatia” no és més que una caricatura de l'ideal de la persona, perquè els sentiments són part important del nostre ser: no són dolentes les passions com no és dolent el cos, sinó que tot ha de ser canalitzat en un dinamisme de l'amor. El nostre ideal no és un “nirvana” d'absència de sentir, sinó un amorós sentir, que també passa pel dolor. 
L'ideal budista està basat, sí, en la benevolència i misericòrdia universal, però rebutja tot apassionament. Precisament per això no és veritablement humà: la serenitat autèntica ve d'aquest amor apassionat, que no és un sentiment, sinó la forma més alta d'afectivitat del cor. És aquest cor que és nucli íntim de l'home, on aquest pren les seves decisions. La categoria d'una persona, la seva realització personal, la seva plenitud, depèn de tenir bon cor, que es manifesta en la solidaritat, la fraternitat, etc. En canvi, les frustracions, ressentiments i tot tipus d'amargors són causats per l'absència d'aquest amor de cor, orientat cap a Déu i els altres. 
Les passions incontrolades desencadenen pulsions instintives i dependències (alcohol, sexe, drogues). Cal educar tota passió perquè –integrant-la en l'interioritat– ens ajudin a tenir un cor bo, a base d'accions bones que es converteixen en virtuts. Així, les tendències cap al be, la veritat i la bellesa van dominant tot el que fem, va creixent en nosaltres un anhel de sublimitat, de coses grans, i el desig bàsic d'estimar i ser estimat es va purificant d'adherències egoistes que fan mal. La nostàlgia de no tenir-ho encara tot es va transformant en plenitud de tenir-ho tot en l'esperança. La pena causada per la limitació de la realitat (limitacions físiques o psicològiques, mal de la natura i maldat humana) es torna entrega, servei, i la certesa que tot mal no seria permès per Déu si no fos perquè d'això en pot treure –per camins a nosaltres desconeguts encara– un bé més alt: sorgeix d'aquí una confiança molt gran en la vida, que posem no en les nostres forces o en el destí, sinó en quelcom molt més alt, que és l'amor de Déu i la confiança en què ens salvarà.