El sentit del Nadal

Autor: Llucià Pou i Sabaté

 

 

Vàrem començar en certa manera l’advent amb la novena a la Immaculada, en honor de Maria: és un nom que significa “estel del matí” en llengua hebrea, i recorda la estrella que donava orientació als navegants, perquè coneguessin el camí en la foscor de la nit. Així també Ella ens orienta a Nadal, és el camí cap a Jesús, el Sol que dona llum: ella ens dona Jesús en el pessebre. No obliga, ens mostra el camí, respecta la nostra llibertat. 
El Nadal no és un aniversari, ni un record, ni un sentiment. És el dia que Déu posa un Betlem dins de cada ànima. Encara que Crist nasqués mil vegades a Betlem, si no neix a dins meu, estaré eternament perdut. Jesús neix per mi la nit del Nadal. Si li dic que si, tindré els ulls nets, transparents, aniré a uns paisatges llunyans, entraré dins un paradís perdut, que tenim a la memòria, del nen que portem dins. “Si t’oblides... de la febre / que et priva de viure, que et crema la sang, veuràs la molsa del pessebre, amb figures de fang. Veuràs la muntanya segura / blanca de bens emblanquinats / amb la llum dels teus ulls de criatura / completament desentelats. Si et penses caçar l’estrella / no vagis baladrejant, / humiteja’t la parpella / amb tres llàgrimes d’infant, / ajup-te fins que eres infant” (les citacions són de J. M. de Segarra, “El poema de Nadal”). 
Fer-nos petits és necessari, per poder entrar a la cova de Betlem. Només varen ser els pastors, que amb ulls plens d’alegria veieren l’àngel que anuncia el misteri de Nadal: glòria a Déu en el cel, i pau a la terra als homes de bona voluntat; l’infant ha nascut en una establia, i ells comprenen l’anunci de l’àngel. N’hi ha que no, el rabadà, que de vegades és una mica el que fem nosaltres, ell “jeia com sempre a la palla / a les dents una llesca de pa / i al cor una escorrialla / de cançó per mandrejar”. Ell rondinava als pastors que li deien: “A Betlem me’n vull anar, vols venir tu rabadà? – Vull esmorzar. – El Messies elegit ha nascut aquesta nit – Qui t’ho ha dit? – Un arcàngel flamejant pel cel ho va pregonant. – No serà tant!” Portem aquesta nadala penjada al coll, la covardia de tots està aquí retratada, aquesta baralla entre els pastors i el rabadà continua sempre en el món, entre la llum i la foscor, entre l’anunci del misteri i aquell “no serà tant!”, l’esperança i aquell pessimista que l’única llum que veu dins del túnel és el tren que ve en direcció contrària.
Un com ens hem fet petits, fem camí cap al pessebre. “El camí significa humilitat, / vol dir renunciament a fi de bé ... camí de la glòria, camí de la creu, / camí que puja i baixa i cansa”... “¿com se troba el camí de Betlem? / El camí de Betlem, qui l’endevina?” “Si ets net de cor, pastor mesquí, / no t’has de perdre pel camí / que et va guiant l’estrella cauta; / no t’has de perdre, pastoret, / anant seguint el camí dret, / amb el sac de gemecs i la flauta!”.
Per últim, “el camí ens ha portat a Betlem!”, on trobem al Nen. “Que li darem a n'el Noi de la Mare? Que li darem li sàpiga bo?” “És l’alegria, la gran alegria, / de veure que encara tenim per consol / la galta freda del Noi que somia / i el ritme d’aquesta cançó de bressol! ... Que li darem a n'el Noi de la Mare? Que li darem li sàpiga bo? I mentre deia les dolces paraules, la cançó anava escampant-se pel món... Quan ve Nadal, la cançó del miracle / amb el pessebre de molsa i arboç, / ens fa pensar en un desig de debò, / de donar coses al Noi de la Mare, / coses que vinguin de dintre del cor, / perquè si és llum i misteri que espanta, / perquè si aguanta la bola del món, / té la carn nua ajaguda a la palla, / i te les galtes mullades de plor, / i vol sentir-nos molt més a la vora, / ben apretats al voltant dels pastors, / i vol sentir a la pell les nostres ànimes / com l’alè de la mula i el bou!”.
Nadal és el dia que Déu es va fent petit fins a fer-se Nen, perquè pugui fer-me petit, i entrar al pessebre, cantar nadales. És el dia que Jesús ens posa un tresor en les nostres mans. Si no el donem, es perd; si el repartim, el Senyor el multiplica. És el dia que Jesús ens envia un missatge de pau, tendresa i amor; Déu Infant ens demostra que és possible un món millor, en el que la reina sigui l'alegria. Per molt negre que sigui el futur, i els nostres conflictes no tinguin solució, sempre hi ha un punt en el més profund de l'ànima, que emana la llum i el calor de Betlem. És el record d'una persona que ens ensenya a no sentir-nos buits, i que ens dona un cor de fills de Déu, com a font inesgotable d'il•lusions i projectes. És Jesús que va irrompre a la Història, per fer-se solidari amb els nostres sofriments i els nostres èxits. És el dia més íntim de l'any, es remouen els sentiments per regalar tendresa i afecte als familiars. S'intensifica l'interès per complaure i acollir les persones que tenim més a prop. És el dia que regalem un somriure, que gairebé s'esvaeix en un instant, però que enriqueix al que la rep, i tindrà efecte per sempre. És quan la neu cobreix la terra i també algunes ànimes. L’important, en la convivència aquests dies, és tenir petits detalls, no ser hipersensible i evitar discussions innecessàries, i arreglar-ho de seguida, tenir el do de l’oportunitat, saber escoltar fins al final. “Què li darem...?” son aquests els regals que ell vol: viure els millors dies en companyia de tota la família; fer el Pessebre; regalar un somriure a tots els qui ho necessitin; perdonar; viure la pobresa, essent conscient que l'alegria no es compra amb diners, sinó que sorgeix d'una ànima en pau amb Déu, que estima; és tenir present que el Nadal més que consumir està en repartir; és pensar que hi ha molta gent necessitada -per falta de vivenda, d'aliment, d'estimació- i ajudar als de casa a sacrificar el gust per tal d’ajudar als altres. És acostar-se a Maria, per veure com ella besa la cara del Nen perquè és el seu fill, els peus perquè és el seu Déu.