“Aixequeu-vos, anem!” 

Autor: Llucià Pou i Sabaté

 

 

A l’inici dels seus 85 anys, 45 aniversari de la consagració episcopal i 25 del seu pontificat, Joan Pau II ens deixa un llibre dels seus records des de que és bisbe, com una continuació de l’anterior llibre sobre el sacerdoci. Mentres els dolors l’afeixuguen, el Papa malalt sent la crida a aixecar-se i anar a l’encontre de Jesús a la Creu. Davant una cultura de la imatge que amaga el que és desagradable, davant un món sense nort que elimina el patiment i de vegades a qui pateix, o se l’aparta perquè no es vegi, el Papa apareix a la portada sostenent el bàcul amb energia, mirant endavant, donant confort a tothom qui pateix. 
El llibre ens parla de la vocació que brolla del cenacle de Jerusalem, on Jesús funda el col•legi apostòlic. La crida a l’episcopat li arriba de mans del cardenal Wyszynski, va anar-hi deixant els joves amb els que feia una excursió a canoa. No trovem en el llibre les memòries de “un personatge” sinó mes aviat els records d’un creient que parla amb transparència del que viu, del que apren, del que aconsella; ens explica on anava a confesar-se, on predicava o feia els seus recessos espirituals, ens parla dels seus amics, de la poesia… Van apareixent peripècies que mostren febleses: “Recordo que, les primeres vegades, els malalts m’intimidaven: calia un bon xic de coratge per presentar-se davant un malalt i entrar, per dir-ho així, en el seu dolor físic i espiritual, sense deixar-se condicionar pel malestar, i reeixir, almeys, a donar-li una petita mostra d’amorosa compassió”. Apareixen les seves pors a no corregir: “penso que, en aquest aspecte, potser he fet massa poc. Tal vegada m'he de retreure a mi mateix el fet de no haver mirat de manar suficientment (…) amb tot, penso que, malgrat la resistència interior que sentia a l’hora de reprendre algú, he pres totes les decisions que han estat necessàries”. 
A la Polònia dels bisbes prínceps, arriba un arquebisbe proletari, un lluitador per la llibertat religiosa. Quan porten per els pobles del bisbat la Verge negra de Czestochowa, i les autoritats la vàren “arrestar”, segueixen la processó per les contrades amb el marc buit, i va ser un crit silenciós per la llibertat religiosa. Explica com a Nowa Huta va surgir un barri que havia de ser sense cap signe de culte, i allà va anar lluitant fins a construir-la. És la mateixa lluita apassionada que ara manté no amb un materialisme teòric sinó práctic, en un món ple de relativisme. “La Paraula no ha convertit, la sang convertirà”, diu de S. Estanislao, però també el Papa va provar la sang, aquell dia de la festa de Fátima. Citant a Wyszynsky, dirà: “per un bisbe la manca de fortalesa és l’inici de la derrota”, ha de donar sempre testimoniatge de la veritat, per ser apòstol: “la mancança mes gran de l’apòstol és la por”. També cita com a model el cardenal Sapieha, el “Príncep intrépid”, que mai va afluixar.
Les qüestions del nostre temps s’han d’afrontar amb una actitud de fe oberta: “cultivar un amor creatiu”, i un “do de les llengües”: “avui cal molta imaginació per aprendre a dialogar sobre la fe i sobre les qüestions fonamentals per a l’home. Cal disposar de persones que estimin i pensin, perquè la imaginació viu d’amor i de pensament, i és ella la qui pot alimentar el nostre pensament i encendre el nostre amor”. Va senyalant el Papa aspectes de la vida del bisbe, en primer lloc la pregària i els sagraments, la dedicació al compromís científic, el món de la cultura i els llibres i l’estudi, els nens i els joves…
Parla també del gran event del Vaticà, els sínodes i a la col•legialitat episcopal, la col•laboració amb els religiosos, els preveres, la casa del bisbe oberta a tothom… i realitats eclesials que han desvetllat un gran compromís per part dels laics, com l’Opus Dei, els Focolars i altres. Hi ha qui ha dit que el relat no deixa de ser apassionant perquè està ple de vida, i això per un secret: sentir-se instrument de Déu, que ens guia: “Vós heu passat vora l’aigua… somrient m’adraceu la paraula, a la sorra he deixat rems i barca, junt a vós cercaré un altre mar”, diu la cançó, i el Papa afegeix: “mai m’he separat del que diu aquest cant”. Aixì van passant les fulles dels sis capìtols del llibre: la vocació, la activitat del bisbe, el seu compromís científic i pastoral, la paternitat del bisbe, Colegialitat episcopal, i “el Senyor és la meva força”, per acabar així: “Parlo d’això des d’un lloc on m’ha conduït l’amor de Crist Salvador, mentre em demana sortir de la meva terra per donar fruit en altre lloc amb al seva gràcia, un fruit destinat a perdurar (Jo 15, 16). Fent-me ressò de les paraules de nostre Mestre i Senyor, també jo, caríssims germans en l’episcopat, repeteixo a cadascun de vosaltres: ‘Aixequeu-vos, anem!’. Anem, confiant en Crist. Ell serà el qui ens acompanyarà en el camí, fins arribar a la meta que només Ell coneix”.