Peregrins cap a Santiago (2) 

Autor: Llucià Pou i Sabaté

 

 

Per a cadascun dels que peregrinem aquests dies cap a Santiago, tot ha començat en els llocs de partida, alguns amb preparatius especials, llargues caminades com llegeixo que ha fet un de Saragossa: “els meus fills l'hi han pres com si anés a la guerra”. En el seu diari anota, a Roncesvalles: “mai em vaig imaginar que això fos així. Fixa't en el cartell de la paret: ‘pren el que necessitis i deixa el que no vagis a usar’”. Això em recorda que he trobat sobre una fita un periòdic amb notícies del camí, amb una pedra damunt perquè no se’l emportés el vent. També m'han impressionat veure en els portals de les cases, en els pobles, bidons d'aigua per als caminants. En L'Hospital vaig veure en la finestra de l'atri d'una antiga església que a manera d'alberg té pisos per a acollir als pelegrins, unes botelles d'aigua i vi. I en el Monte del Gozo, en el parc, en una pedra propera a l'església, al costat d'uns fullets de la Verge de Fátima havia diners que havien deixat com donatiu. No és normal, en una societat on cadascun va a la seva, preocupat només pels de la seva casa, que se senti la gent com a casa. Així, en els murs de l'històric edifici de Roncesvalles, pengen frases com aquella tibetana del que rep al pelegrí a l'entrar a la seva porta: “si et sents a casa, estàs a casa teva. Si l'entorn és agradable, també estàs a casa”. Es pot sentir un a casa, enmig d'un riu de gent desconeguda? És que no són ja desconeguts, sinó pelegrins. Els pobles obren els seus pavellons per a acollir-nos gratis, un pastor se m'apropa quan em veu dubtar i m'indica per on seguir, enmig d'un bosc. Encara que les marques grogues en forma de fletxa o de conquilla guien al caminant, també podem aventurar-nos per llocs no marcats, anant cap a on es posa el sol, que cada vegada és més tard perquè canviem de franja horària.

“Qui realment vol trobar el camí, ha d'oblidar supersticions”, diu una jove holandesa. Com assenyala Joan Pau II, “aquest camí expressa un profund esperit de conversió. Un desig de tornar a Déu. Un camí de purificació i de penitència, de renovació i de reconciliació”. Així, ens vam preguntar al caminar: què he de canviar en la meva vida? com millorar en la meva coherència de vida? És una força misteriosa, una gràcia la qual mou aquest “camí” interior, que és el més important... Diu un: “al sortir de la meva casa no era més que un caminant. A l'arribar a Santiago era un pelegrí. Al llarg del Camí vaig experimentar una mutació profunda: vaig perdre 11 quilos inútils, vaig considerar a distància la meva vida passada, vaig separar el gra de la palla, vaig pensar molt, vaig meditar, vaig imaginar, vaig preguntar, vaig veure, vaig entendre... vaig admirar moltes meravelles, vaig conèixer gent de tot tipus, professions i creences, em vaig demostrar a mi mateix que era capaç...” Són experiències comunes a molts que he vist aquests dies pel camí, una transformació, renovació humana i espiritual, un madurar com persona. Un tal Josep “volia escapar de l'ordre, del despertador que sona a les 8 del matí, del seu cap, d'una empresa que no paga prou, d'una núvia que li diu com vestir-se, de les aparences, de l'obsessió de posar-se moreno a l'estiu... de la tortura de la seva mare que volia que es casés d'una vegada i es comprés un pis”. Per a un altre, l'ímpetu de la joventut i la competitivitat que defineixen els negocis d'avui li van dur a replantejar-se un munt de coses, va abandonar el seu lloc de treball i va començar el pelegrinatge. En tot cas, hem pogut constatar que el camí ajuda a interioritzar aspectes com deixar el tenir i aprofundir en l'ésser, ser capaç de donar-se sense pensar que som superiors als altres, aprendre a tenir un tracte sincer i confidències amb algú que potser no tornarem a veure'ns però amb qui en aquell moment ens vam sentir profundament vinculats. Antonio deia: “m'ha encantat sorprendre'm de coses tan senzilles com un somriure, un gest. M'he adonat de la quantitat de gent bona que hi ha repartida pel món, capaç de donar-te fins i tot tot el que té, d'animar-te...” Aquests amics són especialment importants quan la pluja i les contrarietats fan pensar a recular. Són experiències que ens fan sentir aquell “visca la gent!”, ens donen desitjos de conviure, i de resar, com aquella benedicció de pelegrins que li demana a Déu per a aquest camí que és la vida: “sigues company en la marxa, guia en les cruïlles, alè en el cansament, defensa en els perills, recés en el camí, ombra en la calor, llum en la foscor, consol en els desànims i fermesa en els propòsits perquè, per la teva guia, arribem feliços al terme del camí”.