Camí de Sant Iago (1) 

Autor: Llucià Pou i Sabaté

 

Torno del Camí de Santiago amb un grup de joves, hem acabat amb la Missa del pelegrí, en la magnífica catedral on es venera la tomba de l'Apòstol. He pogut concelebrar amb el rector de la catedral i altres sacerdots vinguts de Salern i de Salamanca. Des de la baixada de l'últim tram, des d’on es domina la meta final (per això es diu el Monte del Gozo) el cansament s'ajuntava a l'alegria d'aconseguir l'objectiu; per això ara en l'Eucaristia hi havia una cosa especial, també per compartir-la amb pelegrins vinguts dels llocs més distants que omplien el temple: els del meu grup, units a tants companys de camí esporàdics, amb els quals hi ha hagut un temps de conversa o ens hem anat trobant en els albergs, ens han explicat històries magnífiques, pensaments sublims, o penes molt dures de portar... aquí estem tots, d’alguna manera també els que no han entrat, tants que no coneixen la fe però que han fet el camí guiats per aquesta llum d'aquell primer apòstol, és la llum de Jesús que il•lumina d'alguna manera tot, que marca el camí també per als sense camí, com un que deia: “estic confús. Hi ha massa interpretacions de l'existència humana. Del com i el per què estem aquí”. 
Un altre diu: “La societat està malalta. Pateix una greu desviació del seu estat natural”. A cada pas apareixen els símptomes del constipat del planeta: les drogues, les sectes, o altres vies d'escape com l'afany compulsiu de plaer, de tenir, de dominar. Abans de res això, sentencia un pelegrí: “el camí és el millor antibiòtic.” Això em fa pensar en tres coses: que la vida de cadascun és un camí, que el que importa no és caminar sinó saber a on anar, tenir objectius, i que en aquest caminar trobem Jesús, a qui moltes vegades no veiem però que ens acompanya en silenci fins que ho descobrim al nostre costat. Com Jaume, quan apedaçava les xarxes amb el seu germà: Jesús “els va cridar. I deixant al seu pare Zebedeu en la barca amb els jornalers, van anar amb Ell”, diu l'Evangeli. 
Des del segle IV hi ha tradició de la tomba de l'Apòstol, però es va amagar per la por a profanacions d'invasors, després, en el 813 es traslladen les restes a Compostela i comença aquest peregrinar de l'orbe catòlic a la tomba de Sant Iago. La primera guia (de 1139) diu: “allí van innombrables gents de totes les nacions... no hi ha llengua ni dialecte que no ressoni allí... les portes de la Basílica no es tanquen ni de dia ni de nit”. Hi ha un auge en la peregrinació, i en l'època de major esplendor, es conten entre 200.000 i 500.000 pelegrins en un any; en els darrers anys sants (es quan la festa del dia 25 coincideix en diumenge, que es diu també any jubilar) es torna a anar arribant a aquestes xifres. 
Les últimes etapes les hem viscut en un riu de gent, també perquè aquesta setmana era la gran, la de la festa de l'Apòstol, amb una afluència especial de pelegrins.
Les dificultats són múltiples en el caminar i tenen un to penitencial, com diu un altre: “depurar-se de mals psíquics i físics”. Però hem de pensar en les que tenien fa anys quan no havia cotxes de suport ni mòbils, ni llocs de socors... i es veuen al llarg del camí molts cementiris... En la Creu de Ferro, els pelegrins van dipositant pedres que van fent un monticle. Em recordava aquells que van transportar així pedres pel camí, per a construir la catedral de Santiago. És el sentit de la creu en aquells creuers de la vida, aprofitar les dificultats per a unir-les al sacrifici redemptor. Cada caminant és una història errant, com la que llegeixo en un diari que he pres en el camí: com tants orfes del 11-S, Garbin es va convertir en filla adoptiva del Prozac. Sumida en una espècie de nebulosa psicotrópica un bon dia va decidir trencar amb la química absurda que disfressa la realitat. Va vendre el seu pis de Manhatan i va cedir el seu lloc en la borsa a un jove de Colorado... abans de partir cap a Europa cap al Camí.