“La grandesa de la vida ordinària”
Autor: Llucià Pou i Sabaté
Un
sacerdot sent cada matí des del confessonari un soroll metàl·lic de pots
que xoquen, junt a la porta de l’església; era al començament dels anys
30, al temple de Santa Isabel de Madrid: un dia, no va poder estar-sen (des
del confessonari no es veu la porta) i va cap allà: es troba amb un,
carregat de recipients de portar llet. “Què hi fas, bon home?”, li
pregunta amb cordialitat. -“Entro cada dia a saludar el Senyor... li dic,
com puc: ‘Jesús, aquí està Juan el lleter’”. El sacerdot va quedar-se
impressionat. Ell aprenia d’aquestes petites coses, i recordarà anys més
tard que va pensar al sentir aquell home amb poca cultura i molta pietat:
“Bonica manera de fer oració! Preciosa manera de fer oració!... em vaig
passar tot el dia repetint com jaculatòria: Senyor, ací tens aquest
desgraciat, que no et sap estimar com Juan el lleter”. Us estic parlant de
d'un home de Déu, de sang aragonesa i catalana, i tarannà universal que va
viure la radicalitat de l'Evangeli, el beat Josemaría Escrivá de Balaguer.
Ell
volia tractar Jesús com un amic: “Crist viu: Crist no és una figura que
passà”, li agradava repetir a aquest sacerdot que era el Beat Josepmaria:
“Jesucrist, el mateix que va ser ahir, és avui i serà per sempre”. El
26 de juny celebrem cada any la seva festa (a Terrassa, amb una Missa al
Sant Esperit a les vuit de la tarda), en acció de gràcies a Déu.
Recordo
un campament de joves, on va sortir aquest fet de “Juan el lleter”, i la
mare de un salesià em deia que li recordava don Bosco, i vàrem fer
comparacions de diverses etapes dels dos sacerdots, que varen viure els
mateixos anys i mesos de vida...
Recordo
la commemoració del centenari del seu naixement: el 9 de gener de 1902: els
actes per celebrar-ho, com ara a Roma un congrés teològic internacional
sobre el tema “La grandesa de la vida quotidiana”, organitzat per la
Pontifícia Universitat de la Santa Creu, que vàren estudiar l’impacte de
l’esperit que va difondre el beat Josepmaria en els diferents àmbits de
la vida diària: ciència, educació, família, jovent, solidaritat, cultura
i comunicació, sacerdoci i societat.
Què
diu de nou el beat Escrivà? Els seus llibres son prou coneguts (“Camí”
és un d’ells, colecció de pensaments espirituals traduïda a 42 idiomes
i amb una tirada superior als 4 milions de exemplars), però encara més viu
és el testimoniatge d’aquest esperit viscut per tanta gent, que ens parla
de descobrir que la felicitat no està en les coses sinó que hem de ser
feliços fent les coses que ens toca fer, perquè en aquestes circumstàncies
hi ha una trobada amb Déu. Es pot viure com autèntics fills de Déu, i
tenir una vida contemplativa en mig del tràfec del món?, com viure amb la
llibertat de qui s’abandona en mans de Déu i no s’amoïna per res?
Cercar l’abandonament de la filiació divina que ens fa ser feliços amb
l’alegria de qui sap que no ens hem de preocupar de res, com els lliris
del camp i els ocells del cel, ja que molt més estem sota la providència
amorosa de Déu que és el nostre Pare i tot és el que passa és per el
nostre bé: “Deveu comprendre ara - amb una nova claredat - que Déu us
crida a servir-li en i des de les tasques civils, materials, seculars de la
vida humana: en un laboratori, en el quiròfan d'un hospital, en la caserna,
en la càtedra universitària, en la fàbrica, en el taller, en el camp, en
la llar de família i en tot l'immens panorama del treball, Déu ens espera
cada dia. Sapigueu-lo bé: hi ha un alguna cosa santa, divina, amagada en
les situacions més comunes, que toca a cada escú de vosaltres descobrir".
I afegia encara: "No hi ha un altre camí, fills meus: o sabem trobar
en la nostra vida ordinària al Senyor, o no el trobarem mai. Per això puc
dir-vos que necessita la nostra època tornar - a la matèria i a les
situacions que semblen més vulgars - el seu noble i original sentit, posar-les
al servei del Regne de Déu, espiritualizarles, fent d'elles mitjà i ocasió
de la nostra trobada contínua amb Jesucrist. És habitual contemplar la
vida ordinària com una rutina, quelcom sense valor, i ens escapem pot ser
“somiant truites”, coses "extra-ordinàries", on realitzar una
obra per Déu, pels altres. No: és en l'existència concreta on trobem Déu.
Aquest
és l’esperit evangèlic que va ensenyar i que és en els inicis encara,
com una llavor que germina, deia fa poc el prelat de l’Obra Mons. Xavier
Echevarria referint-se a Catalunya. El que en els anys 30 era una
“heretgia” progressista (la santedat enmig del món aprofundint en la
llum baptismal del sacerdoci comú) ara ha estat titllat de conservador (pel
seu amor al Papa i a l'Església, i la cura en la litúrgia i especialment
en tot el que es refereix als sagraments, petjades de Jesús en la terra, i
presencia viva de Jesús en l'Eucaristia). Les coses de l’Església no van
a les modes.
Alguns recordaran quan vàrem
anar per la beatificació de Josemaría Escrivá el 17 de maig del 92, que a
17 anys de la seva mort va ser com una confirmació exterior davant els prop
de 300 mil pelegrins reunits a Roma aquells dies que abarrotaven la plaça
de San Pedro del Vaticà i els carrers del voltant, que aquesta realitat en
l'Església és profètica, com un fanal encès que recorda la llum
baptismal de cada cristià: ens esperona a ser sants enmig del món com diu
Jesús a l'Evangeli; una llum nova sobre el de sempre, que potser va estar
entelada per la pols del caminar de la història, però que l'Esperit Sant
s'encarrega de fer brollar amb tons nous i vells. I el Papa Juan Pau II ens
esperonava així: “quina força té aquesta doctrina davant la tasca de la
nova evangelització... m’arriba el ressò d’aquest apostolat,en el qual
animo a perseverar tots els membres de la Prelatura de l’Opus Dei, en
continuïtat fidel amb l’Esperit de servei a l’Església que sempre
inspirà la vida del seu Fundador”.